Esperit nadalenc

La percepció del Nadal va per etapes vitals. Per descomptat que la primera presa de contacte és tot màgia i enlluernament. En un món en què palpes les futures inseguretats, en què els monstres són invisibles però et sembla notar-los sota el llit, descobrir la possibilitat d’allò extraordinari et crea una zona de confort, un bàlsam enmig del mar de preguntes que t’omplen el cap. Al cap dels anys venen els matisos, les constatacions i els desenganys, i és fàcil que t’estiguis una bona temporada renegant de la hipnosi col·lectiva, per més que a les dates assenyalades encara sentis aquells nervis desembolicant un regal. Quan fas el salt a una primera maduresa, amb la paternitat o la simple estabilitat personal, mai tornes a mirar-t’ho amb ulls infantils, però d’alguna manera et reconcilies amb el Nadal perquè passes a format part del mecanisme que el fa possible. També prens més consciència de la contradicció que et suposa celebrar-lo, perquè al capdavall sempre té alguna cosa de pervers, d’ambivalent. La teva relació amb el Nadal es converteix, a la llarga, en la perfecta il·lustració de les teves tensions internes. Celebres la il·lusió, els retrobaments i les pauses, però també et neguitegen el consumisme exprés, les corredisses d’última hora i la sensació que participes d’unes regles escrites per altres. T’espolses el cap quan veus l’explosió de llum impostada i alhora somrius de complicitat quan veus les criatures entusiasmades adornant l’arbre. Apel·les a velles malediccions quan algú t’emplaça a parlar «després de festes» (això al novembre, eh?) i en el fons t’alegres que l’agenda es buidi eventualment. L’esperit nadalenc consisteix, doncs, a recordar qui eres per constatar qui ets ara. I singularment, en cap d’ambdues circumstàncies, no acabes de ser amo dels esdeveniments. És la mateixa situació que et porta a tenir mal de panxa quan veus el tràiler d’una pel·lícula nadalenca de Netflix i després, en canvi, et sorprens a tu mateix mirant-la en una sobretaula que sembla eterna. Estranyíssim, tot plegat. Com la vida mateixa.

Subscriu-te per seguir llegint