La guerra fou el bressol del franquisme

De l’article de la setmana passada sobre el franquisme persistent, he rebut opinions de lectors que em demanaven aclarir els orígens sagnants del franquisme i de la divisió entre vencedors i vençuts.

Aquesta guerra, de 1936 a 1939, fou realment una guerra civil? Cert. Però sabem molt bé el que hi ha implícit a dir que és una tragèdia fratricida, perquè això fou instrumentalitzat pel règim franquista. És cert que el terme «guerra d’Espanya» és un concepte molt usat, per exemple, a Anglaterra o als EUA, perquè reflecteix que hi hagué altres potències del moment que hi varen intervenir. No fou solament espanyola, sinó també internacional. Com deia, titllar-la de fratricida ha estat un discurs emprat abastament pels neofranquistes. La dreta conservadora l’ha preferit abans que parlar de qüestions com la implicació del règim nazi i del feixisme italià.

En la transició, aquesta idea de tragèdia entre germans va estendre la idea que les culpes són de tots, que tots són víctimes i que hi ha un repartiment de responsabilitats equitatiu, equidistant entre els dos bàndols. Relat que s’ha fonamentat per a recolzar el relat franquista de finals dels 50 i dels anys 60, dels «25 anys de pau». Es deia, aquells anys, que per fi les dues Espanyes han quedat en pau. Ja no n’hi ha dues, sinó una Espanya, catòlica, nacional i unificada.

Però mai va haver-hi cap intent de reconciliació amb els vençuts, i prova d’això són els milers de persones que en els darrers anys passaren pel Tribunal d’Ordre Públic i que els darrers afusellaments tingueren lloc poques setmanes abans de la mort de Franco. I això fou possible per la connivència del món occidental, especialment a partir dels acords amb els EUA.

En el cas d’Espanya, no hi va haver cap Nuremberg, cap procés de la justícia internacional, cap tipus de comissió de la veritat quan arribà la transició. No hi va haver cap espai en el qual aquests testimonis pogueren sortir a expressar-se. Aquest espai no va existir i explica moltes coses que patim avui.

Aquesta paradoxa es manifestà amb tota la seva evidència quan, a principis del 2000, la justícia espanyola va poder inculpar Pinochet i no inculpar Franco. La comparació amb l’Argentina i Xile la posa en evidència. Diferents entitats internacionals de drets humans, el 2004, van definir aquest fet com «el model espanyol d’impunitat». I continua essent una obligació, encara avui, desemmascarar-lo.

Un primer pas, modest però imprescindible, seria agafar el relat històric consensuat per les universitats sobre la guerra civil i el franquisme i situar-lo, no a final del darrer trimestre a 4t d’ESO, sinó com a element troncal de tot el curs, tot protegint el professorat que l’imparteixi dels atacs que sens dubte tindria del franquisme persistent. Solament es cura el feixisme llegint, estudiant.

Subscriu-te per seguir llegint