La política fa estranys companys de viatge

«La política fa estranys companys de llit» s’atribueix a Winston Churchill, però hi ha una versió més decent, aplicable a Pedro Sánchez: «La política fa estranys companys de viatge» que repetia sovint Fraga Iribarne per no escandalitzar. El viatge recorrent les terres d’Espanya es feia amb un Peugeot i l’actual president anava acompanyat amb Koldo, Cerdán i Ávalos. «Digues-me amb qui vas i et diré el que seràs o qui ets» o la del Quixot: «Dime no con quien naces, sino con quien paces».

Espanya, segons Antonio Machado, és un país històricament enfrontat, d’una bicefàlia atroç, talment com una fatalitat grega. Pensa que són dos les Espanyes existents que es perpetuen en el temps per barallar-se, cap de les dues vol canviar la seva forma de ser. Una Espanya es dedica, en paraules del poeta, a gelar el cor de l’altre, a fer-li la vida insuportable, l’altre paga amb la mateixa moneda.

Conservadors tancats contra aperturistes oberts al progrés. L’esquema bàsic de Carl Jung sobre els dos models psicològics: introvertits i extravertits, tancats i oberts.

El filòsof Parmènides va establir les bases del pensament únic, del ser etern i inamovible, sempre igual a si mateix. Hem de viure cap endins, en el més profund del jo. No hem de voler saber res de l’exterior, del que ens mostren els sentits, que ensenyen una realitat en transformació continua, on tot permuta, mentre que l’idea gos, arbre, roca, mai canviarà, igual que dos més dos sumaran quatre. És l’ideòleg de la ideologia conservadora.

Per contrast els extravertits, bolcats de ple al món de fora, viuen atents als canvis de l’exterior els quals accepten i incorporen al seu jo, perquè com el filòsof Heràclit d’Efes creuen que l’ésser humà està procés, igual que l’univers fàctic i se sent arrossegat pel riu de la vida. Si Parmènides es fia de la raó que petrifica les idees, Heràclit veu que la vida real és un fluir de coses canviants i nosaltres també canviem en la realitat sempre diferent.

Així doncs, ens trobem als carrers d’Espanya els tancats i els oberts, la dreta i l’esquerra, monàrquics i republicans, Barça i Madrid, espanyols complets, sencers i acabats i espanyols inconclusos, que els hi manca un bull, la gent d’ordre i de desordre, l’Espanya que porta toga i els que van vestits de carrer, desmemoriats i hipermnèsics, xops de nostàlgia franquista, partidaris de la festa dels toros i els que no, amics enaltits dels animals contra els indiferents i els maltractadors.

Espanya ara s’ha dividit, tal com és normatiu: defensors del fiscal general i els que defensen el Tribunal Suprem per haver emès una sentència justa, de bona qualitat, en realitat, en aquest cas, tot és un pretext per erosionar a Pedro Sánchez i el govern del PSOE que no para de donar motius a l’oposició per ser criticat. La tensió política, segons alguns analistes, és la més forta i els que tenim memòria dels orígens de la democràcia, entre els quals m’hi compto, creiem que és més perillós que mai el que últimament passa en les Corts de Madrid i en els seus carrers.

A la sèrie Anatomia d’un Instant, inspirada en el magnífic llibre, un laboriós document literari de Javier Cercas, que li va exigir un treball artesanal d’investigació, de paciència benedictina, quatre anys i moltes hores del dia, reprodueix al peu de la lletra una frase de Milans del Bosch de quan es celebra el judici del 23 F, en la qual en to amenaçador i contundent es dirigeix al president del Tribunal que el jutja assegurant que si el cop d’estat militar de Tejero contra ETA i el Partit Comunista, hagués triomfat tots ells, començant pel president ho estarien celebrant. D’aquesta manera, tan fàcilment, podem passar d’una dictadura a una democràcia. La seva bicefàlia és versàtil i acomodatícia.

El títol del llibre Anatomia d’un Instant és un homenatge a una de les millors pel·lícules, segons en J. Cercas, i un servidor, la qual he presentat en diverses ocasions en sessions de cinema fòrum, «Anatomia de un asesinato» d’Otto Preminger i amb un magnífic James Stewart, tan esplèndid com el de Vertigen i el de la Finestra Indiscreta d’Alfred Hitchocok que necessitava bones actuacions, després que la crítica i part del públic afirmaven que com a actor es repetia massa, no es ficava en els personatges, massa encarcarat i inexpressiu. El públic sempre el volia interpretant les tres excel·lents pel·lícules de la seva filmografia: «Historias de Filadelfia, «Que bello es vivir» i «El hombre que mató a Liberty Valance».

Tornem al món real, el Fiscal General que ocupa un càrrec de molta responsabilitat va xerrar, ningú li demanava i els magistrats l’han cessat per bocamoll. Uns a favor dels jutges altres a favor del fiscal que havia estat nomenat per P. Sánchez. Tres companys de la ruta del Peugeot han entrat a la presó i ningú sap què més pot passar.