La sagrada família

El dia que s’embalsamà Franco, molta gent, que imaginà una llum blanca que apareixia en l’horitzó i dissipava les tenebres d’una nit que es feia eterna, pujà a Andorra a comprar-se una bola de vidre, i només de desembolicar-la els digué que si el dictador havia mort al llit era perquè Espanya era un fumador d’opi, i la veu de l’oracle va ser interpretada de diferents maneres, pels qui consideraven que el compromís polític no podia vestir calça curta veien unes tardes de diumenge sense futbol, el futbol no havia estat inventat pels anglesos sinó per Franco, Kubala, Ramallets, Distefano, ... eren agents del regim que tenien la missió de fer oblidar a unes masses alienades les penúries de la resta de la setmana, altres, els que havien estripat les fotos de la primera comunió, la bola de vidre els deia que tindríem uns matins de diumenge sense misses, si el nou proletariat en alguna cosa havia de combregar era en el materialisme dit dialèctic, és a dir, en el marxisme, pobre Marx si anys més tard hagués tret el cap de la tomba i hagués vist el festeig entre comunistes i cristians!, en fi, i molts altres, que tenien la convicció que només el diable sap què s’amaga darrere una fortuna, contemplaven en la seva bola una societat no espoliada per la corrupció del regim, on no hi haurien ni pobres ni rics.

Eren grans esperances, algunes pel fervor d’aquells dies estaven tenyides de teories de la conspiració, fins a sota el llit es veien quintacolumnistes!, una fal·lera que no ha desaparegut amb el pas dels anys, el mateix Junqueras dies enrere, en veure que la cara de Sílvia Orriols sortia a tv3 i que s’havia fet un caganer amb la seva figura, agafà consciència de l’amenaça d’Aliança Catalana (AC), els trossos del pastís de la independència hauran de ser més petits precisament ara que el souffle ha baixat!, i des de aquest punt de vista pràctic s’entén que a hores d’ara si una cosa no volen els polítics independentistes és la independència, és més la temen, temen que en una Catalunya independent haguessin de reconèixer que contra Espanya vivien millor, així les coses es compren que Junqueras digués, sempre en condicional, que AC podria ser una estratègia del CNI per espatllar la germenor de Junts i ERC, i de retruc la sobirania del poble català, una germanor que no és res més que l’abraçada de l’os entre uns partits que estan a mata-degolla. Costa de creure que Villarejo i companyia haguessin ideat una estratègia tan sofisticada, però se’ls ha de reconèixer que donaren en el clau en el cas de la deixa de la família Pujol, segons l l’exMHP la deixa era el resultat d’una activitat il·legal, però es feia la vista la grossa, el contraban de divises del seu pare Florenci, i que ell se n’havia desentès, era cosa de la Marta i de la mainada, com també en el seu moment es va desentendre de la Banca Catalana, convertida per aquest desinterès en un fangar que en sortí no xipollejant envernissat de fang sinó sota pali, el pali de la honorabilitat de qui personificava l’essència de la catalanitat, d’una Catalunya que al contrari d’Espanya era un oasi de bonhomia i de seny polític, uns episodis poc exemplars de qui volia passar a la història com exemple d’estadista íntegre, i que els mitjans afectes al llegat espiritual del pujolisme lamenten aquests dies que la policia patriòtica hagués posat el nas on no li demanaven.

Franco morí fa 50 anys, els caps de setmana que no hi ha futbol l’afició es desespera, la llum del Senyor s’ha aparegut a Dani Alves convertit en predicador de la bona nova, i la democràcia no ha aturat la corrupció política, però s’ha fet transparent, alguna cosa hem guanyat.

Subscriu-te per seguir llegint