Prohibir el matrimoni entre germans

La tietor nostrada s’ha indignat perquè el regidor de Cultura de l’ajuntament de Barcelona, Xavier Marcé, ha ofert beques de 80.000 euros per a què escriptors llatinoamericans s’estiguin uns mesos a la ciutat i puguin escriure sobre ella. És exactament el que hem de fer, igual que facilitem que Woody Allen i tants d’altres directors rodin a Barcelona i l’expliquin al món i ens expliquin. Qualsevol cultura ambiciosa estima la influència. Qualsevol literatura seriosa traudueix i incorpora. Qualsevol lloc important vol la visita. És de covards recloure’s, és d’acomplexats; és de subvencionats tenir por de l’altre. En una comunitat endogàmica com la catalana, en què l’hemofília intel·lectual ens està destruint, i tenim els mateixos problemes que la sang no barrejada causa, però no al cos sinó al cervell; en una comunitat cada vegada més petita i més sectària, i que el català s’usa com a escut per a protegir-se de la manca de talent i de virilitat, és una gran idea que vinguin persones d’arreu i escriguin altres coses i d’una altra manera.

Amb l’excusa del català, de la catalanitat, de la catalanor i del catalanisme hem deixat anar les passions més baixes. Ens hem tornat uns cretins, unes rabioses, uns amargats. Hem atacat les persones per qui estimen, ens hem convertit en inquisidors de l’afecte privat i l’hem fet públics de tan extrema que sentim la impotència, la desolació, la derrota. La idea catalana de Catalunya s’ha convertit en una versió dels Pastorets escagassats de la idea nazi d’Alemanya. No hi ha ningú que «defensi» el català -quina farsa, això de defensar una llengua- que tingui res important a dir. No hi ha cap soldat del català que hi escrigui d’una manera enriquidora ni que li aporti cap goig. No són soldats, són raters, cobradors del frac, carteristes. No existeix defensar un idioma. Existeix viure de la comèdia de defensar un idioma o una llengua. Existeix gent menor sense talent, o bé que no n’ha tingut mai, o bé que se li ha acabat, i que en l’excusa de la lluita social o nacional vol justificar una manera de viure o de cobrar.

No et creguis mai ningú que et digui que defensa el català. No et creguis mai ningú que digui que ell només parla en català. No et creguis mai ningú que digui que parlar espanyol és de pobres o de minyones. Ho vaig dir jo fa molt temps, quan de veritat creia en aquestes coses. I en el meu cas era més greu, perquè jo ho creia de veritat, no com una excusa per a la meva manca de talent, perquè si alguna cosa he tingut a la vida, per donar i per regalar, ha estat talent. No és veritat, creu-me. Ni parlar en català és important, ni és important parlar en castellà. Parla com vulguis, procura fer-te entendre i digues coses importants. Que jo escrivís que parlar espanyol era de pobres no va ofendre per l’insult, sinó perquè tenia talent, perquè era un bon article que feia mal allà on havia de fer-lo.

Però fa molt temps que no s’escriu res important en català, que no hi ha ofensa possible. És tot d’una qualitat tan pobra, que ningú no s’espanta. És tot tant de la brometa que és impossible prendre-s’ho seriosament. Personatges de tercera o de quarta, tots humoristes de TV3. Els de La Sotana que anaven de rebels també han acabat pasturant com xaiets. No passa res, tothom ha de viure, només ho dic perquè s’entenguin les dimensions, la importància. Aquests són els soldats del català, que cada vegada han de cridar més i han de dir disbarats pitjors perquè ningú no els escolta.

Em sembla molt bé omplir Barcelona d’escriptors d’altres llocs del món per intentar salvar la ciutat de la visió depriment, tolida, dels soldats pastorets del català. Em sembla molt bé que Barcelona s’expliqui en d’altres llengües i en d’altres maneres de pensar. Em sembla molt bé que quan ja hagin vingut prou sudamericans, comencem amb els asiàtics. Tailandesos, vietnamites, russos. Barcelona oberta al mar i al món. L’autoctonisme és patològic. Acaba sempre en indigenisme. Algú que presumeix de ser «d’aquí» és l’última pregunta de la malformació.

I no donar ni un cèntim d’euro més als que escriguin en català. Ni pa ni aigua. No subvencionar cap mitjà de comunicació pel fet de ser català. I no per perjudicar el català, sinó per salvar-lo. Necessitem fer neteja. Necessitem, com va fer l’Església cap a allà l’any 1500, prohibir el matrimoni entre germans. El català necessita que només hi escriguin els que en sabem. Els de la pagueta, directa o indirecta, és important que es busquin una altra manera de no fer res, i que deixin que aquesta llengua respiri tranquil·la, des de la qualitat, des de la barreja, des de la influència que projecti i que rebi, des de la genuïtat i l’adaptació, com han fet sempre les llengües importants. Conceptes com «contaminació del castellà» és matrimoni entre germans. Partal i Antich són matrimoni entre germans. Per no parlar de Vall i Clara. Ni un sol cèntim d’euro més. Els que quedem, que sigui perquè ens agrada o perquè volem, els que quedem que sigui perquè hem pensat alguna cosa i l’hem d’escriure, i no a l’inrevés.

Hem emmalaltit i som tan al fons del pou que ni ens n’adonem que tenim un problema. Som a la fase de la febre i del deliri, i només ens salva que de fet no som ni plenament conscients de les coses que diem o fem. Un jutge dubtaria fins al darrer moment de si ha d’enviar-nos a la presó o al sanatori. Que vingui gent de tot arreu. Anem a tot el món. El català no és una essència, ni una manera de ser, ni res més que una eina que només té sentit si hi ha homes lliures i intel·ligents que saben què fer-ne.

Subscriu-te per seguir llegint