El dia que quedem per Nadal

Han estat dues hores i prou. Dues hores per anar a fer un König un vespre d’entre setmana, després que el nostre grup de whatsapp tragués fum intentant trobar un dia que ens anés bé a totes: ni un cap de setmana que a les quatre ens fos possible, i ens va costar Déu i ajut trobar aquell dimarts amb un forat prou llarg com per poder fer un entrepà i una cervesa.

Les dues hores, com sempre, han volat. Han donat per posar-nos al dia, per riure, per fer els paperets de l’amic invisible i, fins i tot (i ens sembla a totes un miracle), per trobar un dia de les festes de Nadal per sopar.

Quan arribo a casa, mentre em rento les dents, recordo l’article de Juanjo Villalba a elDiario.es. Se’n va parlar força, la setmana passada, per això suposo que hi he pensat. Villalba relatava la transformació que pateix l’amistat amb el pas del temps: ja no compartim la vida, ens la resumim. Ja no passem estones al costat dels nostres amics, ja no creem experiències compartides, records conjunts: quan ens trobem, ens fem una síntesi de com ens han anat les coses des de la darrera vegada que vam quedar, ens expliquem què projectem fer en el futur, i fins la propera.

Al món anglosaxó, diu l’article, això s’ha batejat com a catch-up culture (cultura de posar-se al dia), que seria l’antítesi de l’amistat a foc lent, la de veure’s sovint i sense motiu, la de passar temps junts i compartir vivències de manera espontània.

Repasso mentalment les dues hores que acabo de compartir amb la Maria, la Bea i la Salo, i certifico, amb consternació, que hem caigut de ple en aquest parany de la vida adulta, de l’acceleració i la hiperproductivitat. Teniu alguna novetat? Com estàs de salut? Què fa la teva sogra? Com li va a a l’Isaac a la universitat? L’Emma està contenta al cole? Què fareu pel pont? I per Nadal, marxeu a alguna banda? És clar que hem rigut, és clar que seguim tenint moments de complicitat meravellosa, és clar que sempre hi som quan a alguna la vida li fot una hòstia. Però no hi ha cap mena de dubte que el 90% de les nostres quedades es limiten, quasi íntegrament, a posar-nos al dia.

Penso en totes les coses que m’han passat entre la penúltima i l’última vegada que ens vam veure: la gran majoria no les hi he explicat. Per manca de temps, perquè no hi he pensat, perquè quan han passat uns dies, o unes setmanes, han deixat de semblar-me tan importants com per dedicar alguns dels escassos minuts que tenim a compartir-les amb elles. I m’adono que les meves amigues no sabran mai aquestes coses de mi. No tindran ni idea de les vegades que m’he sentit orgullosa de mi mateixa, o que he tingut un mal dia, o que m’he sentit feliç, o que he desitjat arrancar-li el cap a algú. I que jo tampoc no en tinc ni idea de les vegades que s’han emprenyat amb els seus marits, o que han rigut amb les ocurrències dels seus fills, o que han plorat per qualsevol raó, o que han tingut un instant de calma en el seu dia a dia atrafegat. I em fa una pena immensa. He de pensar a explicar-los tot això el dia que quedem per Nadal.

Subscriu-te per seguir llegint