Anatomia de Cercas

M’he empassat d’una tirada la sèrie «Anatomía de un Instante» basada en la novel·la de no ficció de Javier Cercas sobre el 23F. Me n’adono que vull ajuntar en aquest article dos temes que produeixen urticària a molt gent. D’una banda parlar del gran escriptor Javier Cercas, acadèmic a la RAE i home tracte amable que és sovint crucificat per part dels que reparteixen carnets de mal gironí, mal català, botifler i blanquejador de falangistes, polítics de la transició i de l’Església Catòlica. No perdonar l’èxit forma part del nostre ADN. I, per altra banda, sembla que posar-se l’anomenada Transició a la boca sense maleir-la també t’exposa a rebre un seguit d’improperis per part dels repartidors de carnets d’ortodòxia. Fa anys que sentim la cantarella que la dita transició va ser una aixecada de camisa. I no és això, per molt que afirmar-ho formi part del mainstream, que diuen ara. Perquè, per molt que tinguem encara instal·lats a algunes institucions personatges que fan tuf de franquista, sortir d’una dictadura per anar a una democràcia liberal occidental internacionalment homologada no va ser cosa fàcil amb constant soroll de sabres militats i ETA, GRAPO i pistolers d’extrema dreta tacant de sang el carrer dia per altre. La sèrie posa la mirada en tres personatges, a més dels colpistes. Adolfo Suárez, aquell simpàtic trepa sense ideologia que havia progressat durant el franquisme, capaç de prometre coses contràries als militars i al Partit Comunista, Santiago Carrillo, líder comunista que va tornar de l’exili amb perruca, entrant per la Jonquera i el segon de Suárez, el tinent general Gutiérrez Mellado, home molt afable que passava els estius a Sant Antoni de Calonge, parlant català i ballant sardanes. En aquells temps difícils es van produir fets dels que farien be prendre’n nota els polítics d’ara. Es van asseure a parlar i negociar una constitució gent tant ideològicament enfrontada com el ministre franquista Fraga Iribarne, el comunista Solé Tura, el convergent Roca i Junyent, el socialista Peces-Barba o el dretà Herrero de Miñón, entre d’altres. I se’n van sortir tant be com va ser possible. Catalunya va recuperar un nivell alt d’auto govern (si, d’acord, en volem més) i van tornar les eleccions municipals. Valdria la pena considerar-ho, sobretot per part dels que no han conegut com les gastaven en temps d’en Franco. Digueu-me botifler. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

Subscriu-te per seguir llegint