El missatger urgent

Hi ha dies en què la vida ens fa mal i dies en què ens pica lleugerament. Si per aplacar aquesta picor lleu ens rasquem molt, pot arribar a doldre’ns. El cos coneix bé la diferència, ja que a la pell hi habiten terminacions nervioses especialitzades en captació de diferents tipus de senyal. Unes ens avisen d’allò que amenaça de fer-nos mal. D’altres, del que només ens irrita de manera passatgera. El sistema nerviós envia cadascun d’aquests missatges per vies separades perquè el cervell no confongui el que és un risc amb què gairebé no és molèstia. I a la vida, encara que no disposem de cables ni fibres especialitzades, la distinció funciona de manera semblant. El dolor és un missatger urgent, gairebé brutal. Arriba amb la contundència del que és innegociable: alguna cosa s’ha trencat, alguna cosa crema, alguna cosa no pot seguir així. És l’alarma amb què l’organisme intenta salvar allò que encara no està malmès. La picor lleu, en canvi, és la persistència del que és petit, un murmuri inquiet que no anuncia cap catàstrofe, encara que tampoc no permet del tot la pau. Per distingir-los, tant al cos com a l’ànim, cal una sensibilitat que de vegades perdem per culpa del soroll.

Un gest maldestre, un comentari mal interpretat, una inquietud passatgera -tot això que al mapa emocional seria tot just un senyal de picor- llegim de vegades com un missatge de dolor, i reaccionem amb dramatisme innecessari. Fem una fractura d’una rascada. De vegades, passa el contrari: suportem un dolor veritable com si fos una picor sense importància. Minimitzar el que fa mal de veritat és com ignorar un incendi. El senyal viatja per dins, clar, específic, insistent, però l’esquivem i deixem que la nafra s’agreugi sota excuses increïbles. I hi ha també, com assenyalàvem al principi, l’alleujament paradoxal, el de gratar-se per alleujar la pruïja al preu de provocar un perjudici més gran. A la vida, els gestos que alliberen solen semblar incòmodes: confessar una veritat pendent, per exemple. Els hi recomanem a Mazón, a Salomé Pradas, i a la periodista Vilaplana, atrapats en una xarxa absurda i picallosa de mentides que fa un any que es graten. Per això, en part, l’extraordinària ferida oberta que no deixa de supurar.

Subscriu-te per seguir llegint