Abundància i cost de la vida

Les dues paraules del títol són dos dels conceptes que centren ara mateix el debat polític als Estats Units, més enllà de les guerres, les comercials i les militars, i d’altres coses que fan tant soroll cada dia. Dic als Estats Units, però intentaré explicar que a Europa també ens hi hem de posar. Que ens importen a tots. A més, en la mesura que els Estats Units sol anar per davant en debats socials o polítics que després s’escampen per tot, podem estar segurs que ens toca.

«Abundància» o «agenda de l’abundància» ve d’un llibre que publicaren el març passat Erza Klein i Derek Thompson, dos dels analistes polítics més influents dels Estats Units. La pregunta inicial d’aquests dos és per què els demòcrates no varen ser capaços de guanyar a Trump. I per què falten projectes ambiciosos en temes d’habitatge assequible, infraestructures i canvi climàtic que solucionin problemes i engresquin a la gent –us sonen aquests problemes? Ells argumenten que moltes ciutats governades pels demòcrates han creat un entorn regulatori, amb bones intencions, que ha obstaculitzat el desenvolupament. I retreuen als demòcrates més atenció al procés (lleis, regulacions) que als resultats. Per això proposen una agenda de l’abundància que recuperi la política del debat entre certs progressistes al·lèrgics al creixement i certs conservadors al·lèrgics a la intervenció del govern.

Klein i Thompson presenten la seua agenda com una manera que la política torni a funcionar, a servir als ciutadans i per tant disminueixi els atractius de les promeses dels extrems. Us sona a Europa, a Espanya, arreu, la promesa d’una dreta populista autoritària que diu que ho arreglarà tot i engalipa tanta gent?

Parlant d’autoritarismes, ara que ha fet 50 anys de la mort del dictador Franco, com és que hi ha tants nostàlgics del franquisme? Alguns que van viure el franquisme, però molts que no. Hi ha una part de la població que recorda que els anys 60 va créixer la renda i el consum, però no diuen que el franquisme va ser sobretot i abans que res un règim de misèria i de fam. No va ser fins a meitat dels anys 50 que es va recuperar el nivell de renda per càpita de 1935. Dos dècades perdudes. Perdudes en general i molt pèrdues pels que van passar molta fam. Altres hi varen fer fortunes, grosses o petites. Record quan era petit haver sentit parlar d’un conegut, militar de baixa graduació, que encarregat de comprar blat pels soldats i ordi pels matxos, venia el blat d’estraperlo i tenia morts de fam els soldats i els animals.

El segon terme «cost de la vida» és sinònim d’accessibilitat, i es refereix al fet que cada vegada més gent té més problemes per arribar a fi de mes. Això té a veure amb la inflació i amb el nivell de preus, però no només. El cost de la vida és el resultat del nivell de preus i el seu augment i de la relació entre els salaris i els preus. Els salaris reals o poder de compra. I si bé els preus són una cosa que pot saltar a curt termini, els salaris són molt més estructurals i per tant per atacar el problema del cost de la vida no n’hi ha prou amb controlar la inflació, cal treballar sobre el que guanya la gent. Si molta gent guanya estructuralment sous massa baixos, el problema no té sortida.

Abundància i cost de la vida estan relacionats. A més, els dos venen en bona part del temps del covid. Recorden? No hi havia mascaretes, no hi havia respiradors, no hi havia tests, ni vacunes, però a més, no hi havia xips ni components i per tat no hi havia cotxes ni altres productes industrials. Ens havien promès un món abundant i ens trobàvem de sobte no només tancats a casa, sinó davant un món en el qual faltaven coses bàsiques, un món escàs.

Després de la pandèmia va saltar la inflació, causada en part per problemes d’oferta –falta de materials, problemes en el transport i en les cadenes de subministrament, guerres, etc.– i en part per problemes de demanda, causats pels estímuls monetaris i fiscals per fer front a la pandèmia.

A Nova York acaba de guanyar un alcalde, Zhoran Mamdani, que ha promès a la gent treballar per fer la seua vida més assequible. I a Nova Jersey i Virgínia han guanyat governadores demòcrates amb una retòrica molt menys florida, però amb un missatge similar d’ocupar-se de la vida de la gent. De fet, Rana Foroohar escrivia dies passats al Financial Times que el cost de la vida és ara mateix un gran problema per a Donald Trump.

I aquí? Aquí tampoc no hi ha habitatge, el cost de la vida també és molt elevat i molta gent guanya sous molt baixos, no hi ha metges, hi ha llistes d’espera per a intervencions i proves –a Madrid es veu que alimentades per aquells a qui la presidenta ha cedit els hospitals, que així guanyen més– i falta gent en moltes feines. Aquí també hi ha la sensació que els polítics estan enredats en les seues coses. Però que no s’enganyi ningú, sobretot els més joves, que sovent s’esbraven, les promeses de la ultradreta populista autoritària no solucionaran cap dels seus problemes ni milloraran en res la seua vida.

Subscriu-te per seguir llegint