Bolaño i la maledicència

Aquest final de novembre hauran acabat el seguit d'activitats que des de l'ajuntament s'han engegat amb motiu del bateig de la Biblioteca Comarcal de Blanes amb el nom de Roberto Bolaño. Bé, l'exposició itinerant sobre la seva obra i la seva vida, que acull la segona planta de la casa Saladrigues romandrà oberta fins al març. Després, caldrà desplaçar-se fora del municipi per gaudir-la. Amb el títol de “El viatger del futur” s'hi exposen fotografies, edicions dels seus llibres traduïts a diferents i nombrosos idiomes, manuscrits... Tot amb un acurat i elegant sincretisme que convida a degustar-la sense presses. La guinda la configuren els fragments d'una entrevista a la televisió xilena on l'escriptor desgrana algunes de les seves fòbies i filies literàries i, sense cap mena de supèrbia, deixa anar tres o quatre idees que qualsevol diletant o professional que escrigui, hauria d'emmarcar en algun racó del seu cervell.

No han estat, en general, uns actes que hagin congregat assistències multitudinàries els que s'han aixoplugat sota el lema “Querido Roberto”. L'altre dia, en una lectura col·lectiva del seu llibre “La pista de hielo”, a penes ens vàrem aplegar vint persones. Un llibre com tants altres, on tot i no ser autobiogràfics, s'hi descobreixen llocs i vivències personals a pleret. Molts, lligats a la seva llarga trajectòria vital blanenca. Sense anar més lluny, a “La pista de Hielo” es pot identificar Blanes en el poble que ell denomina Z. I el càmping on treballa el protagonista (ell mateix?) com un dels nombrosos que voregen la blanenca platja de S'Abanell.

Un nombre significatiu de blanencs no ha volgut saber res del canvi de nom de la Biblioteca, ni de l'homenatge a un dels deu millors escriptors en llengua castellana del segle XX, com han reconegut i argumentat intel·lectuals i literats de tot el món. No batejar la biblioteca amb el nom d'un escriptor-escriptora proper, en llengua catalana, els ha suposat un menysteniment insuportable. Han postulat noms respectables, dignes i estimats, però amb una rellevància menor, més enllà del nostre món petit i, sovint, provincià. Fins aquí res a objectar. Discrepar és lliure i, fins i tot, argumentar i contrastar les discrepàncies saludables. El que ja no és saludable, ni noble, ni ètic és fer córrer falsedats barrejades amb les argumentacions.

Unes quantes persones d'aquest heterogeni col·lectiu anti-Bolaño, reblaven el final de les seves digressions amb una “coletilla”: “A més, es veu que era un maltractador”. A més de què? D'escriure en castellà? D'haver estat un immigrant? D'haver-les passat magres durant moltes etapes de la vida? De tenir uns hàbits introvertits i reservats com, d'altra banda, acostumen a tenir molts creadors i artistes?

La mirada curta dels qui no aprecien o valoren la rellevància universal de l'obra de Roberto Bolaño, pot ser discutida i fins i tot respectada. La maledicència que uns quants han afegit a les seves argumentacions, no. “La maledicència és com obrir un coixí de plomes un dia de molt de vent” li va dir en Paul Newman a Lluís Pascual, fundador del Teatre Lliure i gran director de teatre. Un altre empestat que va haver de “fugir” a Madrid per acusacions i crítiques que ningú ha pogut demostrar mai. Vivim els temps de les “fake news”, dels ventiladors de brossa. Quina pena!

Subscriu-te per seguir llegint