Civet de senglar

El meu pare, en els seus temps jovenívols, era caçador. Una activitat que va continuar ja de casat i que va deixar quan encara els germans érem molt petits. A la meva mare mai li va agradar que ell remenés escopetes i això que no entraven a casa perquè les guardava a un magatzem. Tampoc que algun cop jo l’hagués acompanyat encuriosit amb la promesa que em compraria una escopeta de balins en el cas que m’hagués agradat l’activitat cinegètica, cosa que no va succeir. Essent una excel·lent cuinera un dia va dir-li que si volia continuar menjant perdiu a la vinagreta aquestes arribessin a casa prèviament netes i desemplomades. Amb aquesta acumulació de circumstàncies, inclosa que es va posar a entrenar equips de futbol de la província, es varen acabar els seus diumenges de cacera al vedat del que era soci a Pontós, poble d’origen de la família paterna, o a Maçanet de Cabrenys.

L’únic rècord de la seva vella afició foren algunes peces batudes que va fer dissecar col·locant-les a un prestatge fins que varen desaparèixer misteriosament coincidint amb una reforma al pis. I de cacera no se'n va parlar més fins que ara fa una quinzena d’anys un dia vàrem anar a dinar el meu pare i jo a Maçanet de Cabrenys. Fou a “Els caçadors”, un dels restaurants més coneguts de la comarca i que amb el nom defineix la tradició de la vila com una de les mítiques i emblemàtiques de la cacera de Catalunya. Ens vàrem menjar un magnífic civet de senglar, un plat que requereix hores d’elaboració per fer tendre la carn de l’animal inclosa una maceració amb vi negre, cognac, ceba i altres herbes. També una cocció a la qual els entesos exigeixen incorporar una mica de la mateixa sang de l’animal.

Abans de dinar, donant un tomb pel poble, vàrem trobar un grup de caçadors- era temporada- que feien el vermut. Un d’ells amic del meu pare amb qui havia caçat. Tinguérem una xerrada en què recordaren els temps en què compartien batudes. Em vaig assabentar de les diferents colles i denominacions de caçadors de Maçanet, una de les més destacades activitats associatives del poble. I tots dos varen recordar el dia que anant darrere de conills i llebres els va plantar cara un senglar. Era una femella que protegia als garrins petits i es veu que en treure-la del cau, sense voler, es va posar agressiva. Situació perillosa perquè normalment solen fugir. Jo que estava escoltant, encuriosit, les anècdotes dels caçadors vaig aprofitar per fer el comentari obvi, d’aquells que en diuen de cunyat: “és que normal perquè tot està ple de senglars”.

Doncs no, m’equivocava, em van corregir, en aquells moments mitjans dels setanta, ara fa cinquanta anys, el nombre de seglars era molt reduït comparat amb l’actualitat. L’amic caçador ens remetia a la memòria heretada de les experiències del seu pare i de l’avi al fet que hi va haver una època en la qual el senglar era un animal escàs i molt apreciat pels caçadors i que al llarg del segle XX aprofita l’erradicació del llop, el seu gran depredador i la disminució de terres conreades a les serralades properes, per l’evolució actual. Com han disminuït les colles de caçadors, una activitat socialment pitjor vista ara que en aquells temps, tant per l’ús d’armes de focs com el proteccionisme animal, els conservacionistes i els ecologistes. Els caçadors, en canvi, defensen que són les tres coses a la vegada, encara que sigui una contradicció a ulls de tercers i que són els únics que de la mà de l’administració poden aturar el creixement desfermat de població de senglars.

Fins aquesta setmana fonamentalment parlàvem dels senglars com els causants de prop d’un terç dels accidents de trànsit a les nostres comarques, de les destrosses als cultius o del perill higiènic i de seguretat d’aquest astut animal que ha entrat als carrers dels pobles i ciutats fins al punt que ha estat vist tant a les platges de Cadaqués, passejant al carrer principal de Platja d’Aro o als jardinets de la plaça Letamendi de Barcelona, davant de la seu d’Hisenda. Avui el senglar és protagonista pel virus de pesta porcina trobat a un exemplar a Collserola. S’ha parlat d’un embotit contaminat menjat per un senglar llençat a una paperera d’una àrea de descans de l’autopista per un passatger d’un altre país. També d’una fuga d’un laboratori proper. El sector porcí tant ramader com alimentari o veterinari és d’una importància màxima a casa nostra. I avui està en joc. Fa uns mesos vaig escriure que hi havia a casa nostra tants porcs com catalans, prop de vuit milions. Veurem com acaba.

Subscriu-te per seguir llegint