Sense direcció econòmica

Aquests dies estem veient la vulnerabilitat del sector porcí i amb ell la de tot el món rural i agroalimentari. En pocs mesos hem vist les malalties de la llengua blava, la dermatosi nodular, la precaució per la grip aviar i ara el brot de pesta porcina africana. Tot plegat és conseqüència d’un món amb excés de mobilitat global: els virus van d’un lloc a un altre amb molta facilitat, com vam veure amb la Covid-19. És el resultat d’una globalització a la qual no s’ha posat cap fre ni condició i que tot just Donald Trump intenta frenar per intentar resoldre el desgavell que ha causat al seu país.

Si assumim això, apareixen diverses reflexions. La primera és que no es poden fer les mateixes coses com sempre s’havien fet. Si els virus circulen amb més facilitat, cal prendre més precaucions, aïllant les granges d’animals (no sé com es farà amb els que pasturen extensivament) i reduint els transmissors dels contagis, en aquest cas el porc senglar, però més difícil de fer en el cas de les vaques pels mosquits i en el cas de les gallines pels ocells. La conseqüència immediata és reduir dràsticament la població de porcs senglars en les àrees urbanes i al costat de l’autopista. Els caçadors saben fer això, posant menjar en la direcció que allunya el porc senglar d’aquests llocs i abaixant la població en les àrees properes als llocs urbans. Cal preguntar-se per què no s’ha fet abans. Com tampoc per què no es frena donar menjar als gats i coloms de carrer, augmentant una població local que només acaba portant problemes. És una espècie de bonisme animal. El resultat de no haver planificat bé els riscos de transmissió de malalties animals és un perill greu per a l’economia del món rural i del món agroalimentari.

La segona reflexió és pensar si alguna direcció econòmica del país treballa sobre quin és el millor camí productiu. El porcí és un dels sectors que aguanten l’economia del país, amb el 19,3% de les exportacions agroalimentàries, amb vendes d’uns 3.100 milions. D’aquestes, uns 2.733 M€ es fan en canal i 417 M€ en forma d’embotits. Si el valor afegit per la carn de porc en canal és de 0,329 €/kg i enguany estava prevista una venda de 1,9 milions de tones, el VAB anual estimat seria de 625 milions d’euros. Per a l’embotit, per unes vendes totals de 125.000 tones, el VAB estimat es podria trobar entre 100 i 150 milions d’euros. A grosso modo, el VAB total de la producció de porc podria ser de 750 milions d’euros. El treball afecta directament unes 18.000 persones, cosa que deixa un valor afegit brut (VAB) per treballador de 43.000 €, contra la mitjana de Catalunya de 35.000 €. A aquests costos ara caldria afegir els costos externs negatius de contaminació dels aqüífers de 185 municipis afectats per excés de nitrats a les seves aigües (>50 mg/l) amb uns costos externs de depuració, infraestructura, salut i multes, més immigració laboral, entre 50 i 100 M€. El sector esdevé un exemple que, com més creixem, a partir d’un nivell (en aquest cas pels aqüífers), pot crear menys riquesa si es contemplen tots els costos. I no hem comptat aquí els costos externs d’habitatge que sí que comptarem amb el turisme.

El turisme a Catalunya té un VAB directe de 14.000 milions d’euros amb uns 20,5 milions de turistes que han fet una despesa de prop de 35.000 milions d’euros. Ocupa unes 250.000 persones de forma directa donant un VAB per treballador de 50.000 €. Però aquest low cost en turisme ha fet apujar els lloguers entre un 20 i un 30%, arribant a un extra cost de 2.000 milions l’any. El sector públic, amb més obres, calor, residus, aigua i transport col·lapsat, té un cost extra de més de 1.000 milions. La immigració associada aporta una sobrecàrrega al sistema públic (sanitat, ensenyament) de 800 M€/any. En total, els costos externs del turisme massiu poden estar entre els 4.000 i els 6.000 M€/any.

En resum, si mirem el VAB interioritzant els costos externs, el sector porcí pot tenir un VAB net mig per treballador de 37.500 € anuals i el sector turístic de 36.000 €. Per comparació, el VAB del sector industrial directe (sense sector porcí i turisme) té un VAB net (internalitzant els costos externs) entre 75.000 i 90.000 € per treballador, sent més de 2 vegades més rendible que els sectors porcí i turisme, perquè té costos externs molt més baixos.

A la vista d’aquestes magnituds, les preguntes que surten són moltes. Per exemple, per què el control del porc senglar al costat d’àrees urbanes no és més categòric, portant els porcs cap a zones menys poblades? Per què no es limita encara més la dejecció de purins als camps on els aqüífers superen 50 mg/l? Per què no es frena l’arribada de turistes low cost primer amb la taxa turística i després apujant l’IVA progressivament? Per què no s’impulsen les inversions industrials en modernització i descarbonització de forma important?

Tot fa pensar que es deixa que l’economia vagi on a ella li va bé i ja he explicat aquí que l’economia va on li és més fàcil i obté més rendibilitat a curt termini, que no coincideix necessàriament amb les virtuts de la societat (el que sap fer), ni amb la depreciació del territori, del sistema social i de la cultura.

Vists els debats que avui hi ha en la política, no es veu que tot això tingui solució. Canviarem els governs i pareix que continuarem igual de perduts. Què és el que passa a la direcció política del país, són cecs, són impotents, no en saben més?

La percepció és que cal experiència privada abans d’entrar a la política: un historial professional sòlid hauria de ser vist com un actiu essencial, que aporta credibilitat i coneixement de l’economia real.

Subscriu-te per seguir llegint