El tsunami Orriols

Quaranta-un anys, cinc fills, formació en Biblioteconomia i Documentació. Fins fa poc, Silvia Orriols era l’alcaldessa d’un municipi que va saltar als mitjans després dels atemptats terroristes de Barcelona el 2017. Avui és el punt de fuga d’un país cansat d’escoltar sempre les mateixes veus i les polítiques migratòries del qual són percebudes com a insuficients i desordenades.

A la política tradicional, Orriols la redueix a «la casta», sense matisos. Rebutja parlar en castellà perquè assegura que no ho necessita. A Puigdemont el col·loca a l’estanteria dels líders gastats: «els vells independentistes». El seu discurs sobre immigració inquieta. Proposa aturar l’entrada de persones irregulars i expulsar aquells que no compleixen la llei. Parla amb la fredor de qui dóna per obvia una mesura raonable, però en la pràctica converteix tot un col·lectiu en sospitós només per la seva situació administrativa.

Escoltar un polític així hauria de ser motiu de rebuig. Tot i això, o potser per això, suma suports. Fa un any i mig ningú la veia més que una anomalia local; ara les enquestes la situen disputant l’hegemonia a Girona, captant votants de Junts i creixent a un ritme accelerat.

Orriols no ofereix un programa detallat. Ofereix un relat emocional: identitat, fronteres, seguretat. Catalunya, per a ella, és un espai que cal defensar de les amenaces externes. Ho formula amb un llenguatge directe, sense metàfores ni tecnicismes. I a molts dels seus possibles votants aquesta simplicitat els resulta temptadora.

Ripoll s’ha convertit en el seu laboratori. Allà assaja un discurs que combina denúncia i desafiament, que explota la frustració postprocés i el buit deixat per un independentisme que ha pactat tant amb Sánchez (el tan mencionat «Estat Espanyol») que la seva credibilitat toca fons. En aquest buit creix Aliança Catalana, atraient vots des de la dreta, el centre i l’esquerra.

Un de cada cinc catalans s’inclina avui per opcions com la seva (CEO). I la font d’aquest denominador comú s’articula en allò que altres no s’atreveixen a dir: la percepció, absolutament injusta, que «hi ha massa immigració». Que no hi caben tots. Potser els que no hi caben, pensa un escoltant-la, són altres. El seu èxit no neix del consens, sinó del malestar.

Allò que Orriols representa és el símptoma d’una fractura que la política catalana ha ignorat durant massa temps. Pensar que el seu avanç és un accident és un error. El seu ascens ja no és una onada. És el moviment del terreny sota els peus. Un tsunami.

Subscriu-te per seguir llegint