«Ghostejar» converses sobre la mort

«Quan jo no hi sigui...», et diu l’àvia com si res, com si t’estigués explicant la seva última visita al súper. I tu la talles amb un «això serà d’aquí a molts anys» que totes dues sabeu que és mentida, però que totes dues enteneu que serveix per al que serveix: frenar aquella conversa.

«Abans que me’n vagi...», ho intenta un altre dia. I tu agites les mans com qui espanta una vespa i canvies de tema volent-te creure que ella no s’ha adonat que, una vegada més, en realitat, encara que sigui dissimuladament, l’estàs fent callar. «El dia que me’n vagi has de saber que...», insisteix, passades unes setmanes (a tossuda no la guanya ningú, no us penseu que se superen les 96 primaveres així com així). I tornes a fer el mateix teatre i li preguntes on se’n va de viatge. I aleshores ella segueix la broma contestant que «molt lluny». I no saps si riure o plorar perquè té tota la raó del món.

I així passen els àpats, els trajectes en cotxe, els cafès, les visites casolanes... Evitant parlar de la mort. Fins que, de sobte, un dia, mentre vas en cotxe escoltant la Rosalía («Y lanzad azúcar moreno / Sobre mi ataúd / Y quedaos despiertos / Hasta que vuelva otra vez la luz») veus la llum. La realitat cau com una llosa sobre teu i t’adones que l’àvia vol parlar-te de la mort, de la seva mort, perquè, a aquestes alçades de la seva llarga vida és el que li preocupa. Com les cites del metge, no menjar coses que se li posen malament, que les mongetes verdes del súper estiguin ben fermes, anar amb compte per no ensopegar, mantenir la seva independència, que no se li espatlli el termo, que no se li acabin les pastilles a la targeta sanitària, que funcioni l’estufa, poder enfilar una agulla, no quedar-se sense saldo al mòbil... i que la parca no la sorprengui, sense tots els detalls perfectament resolts.

I, així, de sobte, mentre Lux continua sonant («Yo que vengo de las estrellas / Hoy me convierto en polvo / Pa’ volver con ellas») entens que no pots «ghostejar» les converses de la teva àvia sobre la mort.

Subscriu-te per seguir llegint