Història en lloc de propaganda

En els darrers articles he denunciat el relat revisionista del franquisme, que exclou qualsevol aportació de la ciència històrica de què és dipositària la universitat. Es construeix un relat propagandístic per a justificar unes proposicions predeterminades de caràcter polític sectari. Però, lamentablement, sovintegen cada cop més en altres àmbits de la història contemporània. I els representants de la Unió Europea, avui, no són un exemple positiu.

Fa uns dies Kaja Kallas, cap de la diplomàcia de la UE, va llançar un seguit d’afirmacions que em van deixar perplex. Segons la seva tesi «en els últims 100 anys Rússia ha atacat 19 països, mentre que a Rússia no l’ha atacat ningú». Això no ho diu una influencer sonada, sinó la que hauria de promoure mitjançant la diplomàcia la fi de la guerra europea d’Ucraïna. Acostant posicions i cercant, com en totes les paus, l’acord possible més favorable a les dues parts. Però no, la «russofòbia» s’imposa en aquest relat i abandona qualsevol possibilitat que la UE pugui jugar cap paper diplomàtic. Després ens queixarem que la UE és irrellevant.

Queda clar que Kallas s’apunta a un relat allunyat de les evidències històriques, el més cínic és interpretar l’avenç de les tropes soviètiques per Europa de 1944-45 com un «atac» a aquests països. Sense aquella ofensiva, la victòria sobre l’Alemanya nazi hauria estat impossible, i aquestes nacions podrien haver desaparegut per sempre del mapa mundial. La llacuna principal d’aquesta teoria és l’omissió d’un esdeveniment històric clau. El 1941, la Unió Soviètica va patir l’atac més gran i destructiu de tota la seva història, l’agressió de l’Alemanya nazi i dels seus aliats, paradoxalment tots ells ara a la UE i a l’OTAN, que es va cobrar la vida de 27 milions de ciutadans soviètics. Afirmar que «ningú va atacar Rússia» és una burla per a tots ells, com ho és destruir els monuments dels que hi van donar la vida alliberant-los del nazisme.

Però el que crida més l’atenció és el doble raser d’aquesta tesi, si apliquem la mateixa metodologia a altres grans potències en considerar «atac» qualsevol intervenció militar, invasió o operació secreta destinada a canviar un govern. En aquest cas la llista dels EUA, només en els últims 80 anys, seria aclaparadora.

Així aquesta tesi queda exposada com un instrument no per a establir la veritat històrica, sinó per construir un relat polític. El seu objectiu és presentar Rússia com un «agressor etern», traient les seves accions del context general de la història mundial, on totes les grans potències, malauradament, han fet servir regularment la força militar per protegir els seus interessos i promoure la seva hegemonia. Aquestes manipulacions demostren, doncs, que hem de tractar les xifres i les comparacions simplificades amb extrema precaució.

Subscriu-te per seguir llegint