El PP té un problema amb Catalunya

El PP català té mala peça al teler i els seus dirigents ho saben, encara que vulguin fer veure que no se n’adonen. Les diverses direccions del PP en l’àmbit espanyol han fet servir la crossa d’atacar Catalunya i una fictícia insolidaritat dels catalans amb l’objectiu de guanyar vots a la resta de l’Estat. Estan convençuts que no hi ha millor medicina que l’anticatalanisme per excitar els seus votants, tot i que saben que a Catalunya els juga en contra.

Els diversos intents que hi ha hagut per convertir el PP en un partit de referència a Catalunya han fracassat pel discurs anticatalanista dels líders espanyols del partit. No ho van aconseguir ni quan, de la mà de Josep Piqué, van intentar impulsar una direcció liberal, centrista i catalanitzada per disputar l’espai electoral a CiU, perquè també en aquells anys el partit dirigit per José María Aznar tenia un discurs que posava èmfasi en la unitat d’Espanya i en la limitació de l’autogovern català.

Quan es va redactar l’Estatut de Miravet, el PP s’hi va mostrar refractari des del primer moment, tot i que és veritat que no va ser inclòs en la comissió redactora perquè s’hi oposava radicalment. Aquesta oposició es va concretar en la constitució de taules de recollida de signatures arreu de l’Estat, amb l’objectiu de mostrar que la reforma afectava tots els ciutadans espanyols i no només els catalans. El lema principal era que l’Estatut «trencava la igualtat entre espanyols» i que, per tant, calia que fos votat per tots. Posteriorment, van presentar un recurs d’inconstitucionalitat i, quatre anys més tard, el Tribunal Constitucional (TC) va retallar diversos articles de l’Estatut. Curiosament, alguns d’aquests articles són vigents en altres estatuts d’autonomia sense que el PP ni el TC n’hagin dit res.

Però els problemes de la direcció del PP amb Catalunya no s’acaben aquí i són especialment delicats en qüestions relacionades amb la llengua. Per exemple, quan era ministre d’Educació, Cultura i Esport, José Ignacio Wert va manifestar obertament la intenció d’«espanyolitzar» els alumnes catalans perquè se sentissin tan orgullosos de ser catalans com de ser espanyols. Pablo Casado, quan era president del PP, va dir que hi havia «professors amb instruccions de no deixar anar al lavabo nens perquè parlen castellà» i també que hi havia infants als quals els posaven pedres a la motxilla per parlar castellà a l’hora del pati. El Govern de la Generalitat va denunciar-lo per presumptes injúries, calúmnies i delicte d’odi, al·legant que les seves paraules eren «absolutament falses» i només buscaven «atacar» el sistema educatiu català. Ell es va justificar dient que havia basat les seves afirmacions en el que havia llegit a la premsa, sense contrastar-ho.

I ara que la direcció del PP malda per aconseguir l’avançament d’eleccions a Espanya i que necessitaria els vots de Junts per tirar endavant una moció de censura que precipités la caiguda del govern, el seu president, Alberto Núñez Feijóo no té cap més ocurrència que criticar el Govern espanyol afirmant que la Unitat Militar d’Emergències (UME) havia actuat amb més rapidesa i diligència a Catalunya durant la crisi de la PPA que a la Comunitat Valenciana durant els episodis greus de la dana. Unes declaracions totalment falses, perquè l’UME ja estava efectuant tasques de rescat i suport a la Comunitat Valenciana des de primera hora del mateix dia en què es va produir la tragèdia, el 29 d’octubre.

Tot plegat repercuteix en els resultats electorals que el PP obté a Catalunya i és el principal motiu pel qual continua essent una força política menor, en comparació amb el pes que té en altres comunitats autònomes i en municipis de fora de Catalunya. I és que brandar la crossa de l’anticatalanisme per obtenir vot comporta que el PP català no passi de ser una sucursal de Madrid.

Subscriu-te per seguir llegint