Tornar a imaginar Girona

Mig segle després de la mort de Franco, costa visualitzar l’abisme que separava aquella Girona de l’actual. Però entre aquell final i la constitució del primer ajuntament democràtic, el 1979, es va obrir un temps decisiu: el temps d’imaginar la ciutat. Els qui no ho vam viure bevem dels records dels que, per primer cop en molt de temps, es permetien projectar un futur. No tothom ho feia amb entusiasme. Hi havia por, silenci, incertesa. Però també una força compartida: la intuïció que la ciutat podia començar a ser una altra cosa.

Amb les primeres eleccions municipals democràtiques es va obrir un espai incert, però carregat de sentit. Aquell primer ajuntament no ho va canviar tot, però va fer una cosa importantíssima: va activar la idea –potser avui una mica oblidada– que la ciutat podia ser pensada i construïda entre tots. I així es va començar a bastir, també, el benestar. Fer ciutat no era un privilegi, sinó una responsabilitat col·lectiva. Escoles, centres de salut, serveis, cultura, urbanisme, espai públic. El benestar es va anar convertint en una estructura invisible però fonamental, que donava forma a la convivència.

Però hi ha una trampa subtil quan parlem de benestar: pensar que és una cosa que s’aconsegueix i es manté sola. El benestar no és un dret adquirit: és una responsabilitat col·lectiva que cal preservar i defensar. A Girona hi ha moltes coses que funcionen. I obviar-ho seria ignorar l’esforç de tantes persones que, durant dècades, han empès la ciutat endavant. La millor manera de fer justícia a tota aquesta gent és mantenir un orgull tranquil, actiu, serè, que entengui que habitar una ciutat no és només viure-hi, sinó sentir-la pròpia i voler-la millor. Una ciutat no és només el que té: és la manera com se la mira. I si no hi ha una mirada clara, la ciutat s’acaba definint per inèrcies, no per visió. I quan deixem de mirar-la amb atenció, de forjar-la amb sentit, comença a empetitir-se. No per manca de recursos, sinó per absència de projecte.

Mai he tingut la sensació que a la ciutat li hagin mancat idees, però potser sí una mirada més àmplia que les connecti. Una visió de ciutat que deixi de caminar sense rumb i torni a saber cap on va. Una gestió amb direcció clara i compartida.

Avui, molts dels projectes que es fan a Girona tenen valor per si mateixos, però costa veure-hi una mirada de conjunt. La ciutat no pateix per falta d’activitat, sinó per manca de direcció. I això té un efecte més profund del que sembla: quan la ciutat deixa d’imaginar-se, deixa també d’il·lusionar. I reivindicar aquell passat no vol dir mirar enrere, sinó inspirar-nos en l’actitud d’aquella època: creure en la ciutat com un projecte compartit. Si una cosa en podem recuperar, és aquella energia col·lectiva, la voluntat de fer-la més justa, més cohesionada i més moderna.

Cal tornar a aquell camí que entenia que construir una ciutat és també construir futur.

Subscriu-te per seguir llegint