L’odi indígena

Insultar els caçadors és insultar els toreros i els empresaris ramaders relacionats amb la Festa. Hi ha una esquerra ecologista, però no només ecologista, que no pretén la defensa de res sinó l’odi i l’atac a la dreta. Rere el feminisme no hi ha una defensa de les dones sinó un profund odi als homes. Rere el catalanisme –que és un indigenisme– no hi ha un amor a Catalunya sinó una ràbia a Espanya que és el més eficaç invent de la tribu per dissimular mancances. Rere l’ecologisme no hi ha cap amor als animals sinó una manifesta incapacitat de mantenir relacions adultes i fèrtils.

No hi ha ningú que estimi més el bosc i la natura que els caçadors, i ara ens estan fent la feina a Collserola. Una feina que potser no hauria calgut fer-la d’una manera tan intensiva si tinguéssim maneres més intel·ligents i atentes de relacionar-nos amb el nostre paisatge i amb el bestiar, i això també val per als incendis. Hi ha una jerarquia i hem d’acceptar-la. L’home sotmet la natura, l’esprem, la utilitza: els recursos naturals, els animals. Hi ha un control, hi ha una alimentació, hi ha un profit, hi ha un guany. I qualsevol altra cosa és la natura desbocada, les malalties, la fam. Els focs devastadors, i les gelades, tan propis de quan no teníem cap incidència. I després ben segur que hi ha accidents. Podria ser que aquesta pesta hagués estat l’error d’un laboratori. Per descomptat que no som perfectes, però la vida que tenim es deu als grans encerts, que compensen els petits errors i fins i tot tragèdies. La vida que tenim, la vida que estimem, la vida que exigim sovint des de l’esquerra, necessita els progressos científics, genètics, nuclears, energètics que tot sovint l’esquerra nega. No podem parlar de solidaritat sense entendre d’on surten els aliments, ni la producció massiva d’aquests aliments. No podem explicar com ha millorat la qualitat de vida de les classes populars, en els darrers 100 anys, sense explicar les tan criticades granges industrials que ens han permès el prodigi de la proteïna barata.

I tot això l’esquerra jo crec que ho entén. No he pensat mai que algú, pel fet de ser d’esquerra, fos un idiota. Em sembla pensament automàtic i decebedor. Però sí que hi veig un odi, un ressentiment, una por. El catalanisme de dreta, tan sovint acusat de venut, de venut a Espanya i de venut a tot, ha pagat a través del mecenatge les principals obres que donen sentit al que és Barcelona i al que és Catalunya, si és que és alguna cosa, però l’independentisme –indígena– només troba autenticitat en l’esquerra o en el populisme –que és el mateix, encara que uns i altres no s’hi reconeguin– del desdeny d’Espanya, que una vegada i una altra du a la derrota. Per què l’independentisme és un indigenisme, plantejat com un odi? Perquè s’assemblen als líders sud-americans que creuen que Espanya ha de demanar perdó pel Descobriment perquè no entenen d’on els ve la llum. «De baix cap a dalt», diuen. I moren. Debades fugim del foc si el foc ens justifica.

Quant als boscos, els animals i les armes, és tot més o menys el mateix, i guarda relació amb el catalanisme. No hi ha una voluntat seriosa de defensar cap idea. És un atac dogmàtic a la dreta. No hi ha dubte que les esquerres no tenen cap problema amb les armes: les han fetes servir més que qualsevol altra ideologia, des del nacionalsocialisme fins al comunisme, passant pel feixisme. Diferents formes de socialisme, la mateixa manca de pietat i la mateixa manera de matar. L’esquerra no té un problema amb les armes sinó amb les persones que els agraden les armes: els caçadors, els col·leccionistes, entre d’altres. I l’atac no és racional sinó ideològic, i els és igual si els caçadors ajuden a la neteja dels boscos i a l’equilibri de la fauna. Els és igual l’argument claríssim que sense la lídia no existiria la raça de toros braus. No hi ha cap interès ni molt menys cap amor cap a l’animal. La preocupació pel dolor que pugui sentir, o per la mort, és comèdia. Comèdia per ampliar el seu negoci, que és l’odi a la dreta, o al que ells consideren «dreta» en un sentit ampli, que va molt més enllà d’una teoria econòmica i és una manera de viure i d’estimar.

L’ecologisme, en totes les seves expressions i varietats, és una manera de menysprear l’home, una manera de no posar-lo al centre, de no reconèixer-li la superioritat, que vol dir l’ànima, que vol dir la transcendència, que vol dir Déu. I la gran epopeia de l’esquerra, del socialisme en la seva més profunda essència, és substituir Déu, i substituir-lo per l’Estat. Negar-li la dimensió sagrada a l’home i atribuir-li la realitat, o la dialèctica, funcional. Per això respecto el socialisme, perquè és ambiciós, perquè té clar quin és l’enemic, i com combatre’l; i per això penso que és el mal més atroç que campa per la Terra. És el resum més minuciós de la destrucció de l’home, de la seva importància, que és espiritual i no orgànica. El socialisme és la manera més intel·ligent, brillant i sovint ben escrita que ha trobat l’home per liquidar-se, per quedar-se sense esperança (que vol dir sense res). Com la majoria de les grans obres del mal, neix de la bona voluntat de nens rics amb mala consciència social, de pedants de vida fàcil que ignoren que la ciència sense Déu du a Auschwitz. De fet, aquests desconeixien Auschwitz quan van començar, i van acabar essent-ne els creadors. A Sibèria o a Treblinka, tant se val. Una mateixa idea, un mateix crim contra la Humanitat.

Quan l’home no és el centre, l’home transcendent, l’home tensat al Creador, conscient que viure consisteix a esborrar les empremtes del pecat original, tot és misèria, tot és foscor, tot és pesta. I hem de tornar a disparar –animals, no com l’esquerra– per poder-la erradicar.

Subscriu-te per seguir llegint