Perdre la gana

He sortit tan tard de treballar que ja no sé si dinar o berenar. Tinc molta gana i no tinc res preparat a casa, o sigui que decideixo aturar-me a una fleca i comprar alguna cosa que em serveixi per fer un àpat mínimament decent. Hi ha dues dependentes: una està atenent unes noies i l’altra està posant uns entrepans a lloc. Mentre m’espero, tafanejo què tenen i intento decidir què compraré. I, aleshores, entren: un noi i una senyora gran, mal vestida. Els havia vist abans, al carrer: ella estava demanant caritat a l’entrada de l’establiment; ell estava parlant amb ella.

La noia que col·locava els entrepans ja ha acabat, i em demana què vull, però no treu l’ull de sobre del noi i la senyora. L’altra dependenta ha acabat d’atendre a les noies i, de molt mala gana, li diu (quasi li borda) al noi un «¿Qué quieres?». El noi no es molesta per les males maneres, i li indica les dues bosses de coquetones que la senyora vella ha deixat sobre el taulell. La dependenta torna a grunyir: «¿Y ya está?». El jove es dirigeix a la senyora i li pregunta si vol alguna cosa més. La dona s’amorra al mostrador de vidre i assenyala amb un dit brut i ganxut uns croissants petits. «¿Cuántos quieres?», li demana ell, molt dolçament. La pidolaire ho té clar i obre la mà, mostrant els cinc dits. «Cinco de estos», li indica a la dependenta, que quasi reboteix els cinc croissants dins la bossa de paper.

La treballadora que teòricament m’atén a mi s’ha quedat hipnotitzada contemplant l’escena. El meu tros de coca d’escalivada està oblidat damunt la balança. I jo tampoc puc apartar la meva atenció d’ells tres. La treballadora ha pesat els croissants i sumat el seu import als de les bosses de dolços, i li escup el preu total al noi, que paga, agafa els productes i els entrega a la dona. Surten alhora, però el noi se’n va cap a l’esquerra, mentre la senyora torna a seure al terra per seguir demanant. «Anda! Si el negro y la castañera no iban juntos!», exclama la dependenta que els ha atès, amb la cara desencaixada, com si al seu cap no hi cabés la idea que una persona pugui ajudar un desconegut.

L’altra, que sembla que de cop ha recuperat l’esma, li diu que fa pocs dies el mateix noi va entrar «amb el pobre que demana al súper d’aquí davant» i també li va comprar menjar. «Li va dir que agafés el que volgués, però que no fossin capricis», explica. L’altra no es mossega la llengua: «Pues a la castañera sí que le ha comprado caprichos», remarca, maliciosa. «Y, por cierto, esta no es la misma castañera de siempre, ¿no? ¿Dónde está la otra?». Diu la paraula «castañera» amb una mala bava que fa por.

Mentre pago el meu dinar-berenar, no me’n puc estar i dic, amb veu prou alta com perquè ho puguin sentir les dues: «Que maco, aquest noi. Tant de bo hi haguessin més persones com ell, no?». La noia que m’atén assenteix, però no diu res. La seva companya tampoc se’n pot estar, i remuga: «Pues qué quieres que te diga…» Una altra que votarà a l’Orriols, penso, i ja se me n’ha anat la gana.

Subscriu-te per seguir llegint