Reconeixements públics

Em permeto valer-me de la introducció de l’article «Dos homenots» de David Pagès i Cassú (Diari de Girona, 18/11/25 pàgina 19, Opinió) que cito textualment, perquè em servirà de base per desenvolupar el concepte de «Reconeixement públic» que vull escriure.

També per mostrar el meu propi reconeixement i admiració als «Dos homenots», objectes d’homenatge públic, en Joan Domènech i Moner (Lloret de Mar, 1943-2023) i en Josep Maria Ainaud de Lasarte (Barcelona, 1925-2012). Ambdós ens han deixat petja dels seus coneixements, la seva saviesa i la seva constant i permanent voluntat de servei que van esmerçar la seva vida, per construir un país de persones cultes i conscients de la història del seu poble.

«Catalunya és una nació. I una nació no és tan sols la història, la terra, la llengua, una manera de ser i de veure el món. També és la voluntat de ser, la consciència de ser. Tot aquest patrimoni no és de transmissió gratuïta. Cal anar-lo preservant , actualitzant, (enriquit en noves aportacions) cuidant, millorant».

L’Ajuntament de Blanes ha tingut una oportunitat d’or per enriquir el patrimoni blanenc, històric, tradicional, cultural, però, al meu entendre, no ho ha fet quan ha nomenat oficialment la Biblioteca (fins ara anomenada popularment comarcal) amb el nom de Roberto Bolaño, brindant així un nou i excel·lent reconeixement públic al famós i acreditat escriptor xilè que va romandre a Blanes els darrera anys de la seva vida.

L’escriptor xilè, figura indiscutible de la literatura hispanoamericana, va viure a Blanes discretament, sense fer soroll ni gaires vincles amb la vida local. Però nosaltres, sempre hospitalaris, li hem retornat l’afecte amb escreix: pregoner de la Festa Major, nom a la sala de conferències de la biblioteca i, per si no n’hi havia prou, una «Ruta Bolaño» en diverses llengües, per seguir els seus passos quotidians -del forn al quiosc i del quiosc al cafè-. Una mena de Via Làctia literària d’un autor que, segons diuen, va viure en diferents immobles.

Bolaño mereix reconeixement públic blanenc, sens dubte. Ara bé, totes les masses piquen. També mereixem preguntar-nos si no estem convertint la devoció en rutina.

De debò no tenim a Blanes cap altra figura que mereixi donar nom a un espai públic de cultura i coneixement?

Perquè n’hi ha una, i de gruix: Jaume Ferrer de Blanes, científic, gemmòleg, escriptor i cosmògraf del segle XV, assessor dels Reis Catòlics i de Cristòfor Colom, participant en el Tractat de Tordesillas, immortalitzat al monument a Colom del cap i casal de Catalunya, representant a la ciència de l’època. Personatge emblemàtic del Vescomtat dels Cabrera

Des de Blanes, va escriure Les Sentències catòliques del diví poeta Dant (1545), en català, i molts crítics veuen en aquesta obra la porta d’entrada del Renaixement a Catalunya, harmonitzant fe i raó.

A l’Arxiu de Blanes s’hi pot trobar àmplia documentació sobre la vida, obra i estudis realitzats sobre el nostre Jaume Ferrer de Blanes

Potser el problema és precisament aquest: que no tenim costum de mirar tan a prop. Ens fascina el prestigi que ve de fora, mentre els nostres savis -aquells que van ajudar literalment a dibuixar el món- resten invisibles, esperant que algun dia recordem la seva existència.

Jaume Ferrer de Blanes ja va ser presentat a l’Ajuntament com a candidat al primer intent de posar nom a la Biblioteca, per la més que centenària associació sense ànim de lucre Centre Catòlic de Blanes, Creu de Sant Jordi.

El nom d’una biblioteca, veritable reconeixement públic, hauria de parlar de nosaltres, del que hem estat i del que volem ser. Si només parla de qui va venir de pas, ens quedem amb el relat a mig escriure. Potser quan deixem de confondre la fama amb el mèrit i la devoció amb la memòria, començarem a posar nom a les coses amb una mica més de sentit comú. I, sobretot, amb una mica més de Blanes. (encara recordo el titular que el Diari de Girona va donar al pregó de Bolaño a Blanes a la Festa Major 2022: «No tinc ni idea de quin sant celebrem»).

Tota vegada que ja és un fet decidit per l’Ajuntament sense tenir en compte, que sapiguem, altres alternatives a considerar, crec que fora bo rebatejar la sala Roberto Bolaño de la biblioteca amb el nom de Jaume Ferrer de Blanes. Segurament altres associacions culturals de la localitat ho avalarien o aportarien altres noms que han forjat la història del nostre poble

«Com més lluny pots mirar cap enrere, més lluny es probable que vegis cap endavant» (Winston Churchill, 1874-1965, polític, militar i escriptor britànic, primer ministre del Regne Unit durant la Segona Guerra Mundial, entre 1940 i 1945, amb un segon mandat de 1951 a 1955. ).

Subscriu-te per seguir llegint