Sánchez, l’enemic

La política actual està marcada pel que els populars anomenen «el sanchismo». Consisteix a atacar frontalment a Sánchez com a responsable de tots els mals. Tota cosa dolenta que passa és responsabilitat de Pedro Sánchez, no hi ha altres responsables i Pedro Sánchez no fa, ni ha fet res de bo per aquest país, tot el que toca queda contaminat i passa a ser dolent. Aquesta deriva és conseqüència d’almenys tres factors.

El primer és la hiperactivitat de Pedro Sánchez. El president té una activitat frenètica, tan aviat està en qualsevol país europeu o a la Xina, com té reunions a Madrid o a qualsevol ciutat d’Espanya, sigui amb responsables espanyols o amb governants estrangers, com està a la inauguració de la campanya electoral a Extremadura. També ha sigut bàsic en les negociacions amb els diferents grups que donen suport al seu govern. Aquesta hiperactivitat està acompanyada per la natural conseqüència que és la seva exposició pública, que fa que els espanyols el veiem cada dia a les notícies responent a una oposició que ja li va bé la seva hiperactivitat perquè així pot convertir-lo en el focus de tot el que fa referència al govern. Curiosament, algú podria pensar que això és conseqüència d’un govern format per gent mediocre (típic d’un líder que acapara tots els focus) però no és el cas. Nadia Calviño (Carlos Cuerpo), Teresa Ribera, Grande Marlaska, Margarita Robles, José María Escrivá, Luis Planas, Jordi Hereu, etc. són persones consistents i amb forta personalitat que tenen pes específic per si mateixos.

El segon és la debilitat de l’oposició del PP, dirigida per un líder erràtic com Núñez Feijóo a qui ja li va bé concentrar tots els dards en Pedro Sánchez perquè així amaga les seves carències i pot no definir-se. Per un costat la seva falta de programa el sumeix en la indefinició, algú em podria dir, en base al programa del PP, què canviaria si governés Feijóo? Per l’altre els seus dubtes sobre què fer amb Vox que li està menjant el terreny, ha de combatre’l? (necessitaria definir els seus principis), ha de pensar en un futur govern de coalició? (hauria de saber en què està disposat a cedir). Ara com ara no té clara ni una cosa ni l’altra, encara que a València ha cedit en temes vitals com negar el canvi climàtic (ha arribat a abstenir-se al Parlament Europeu en una resolució sobre el programa verd distanciant-se del PPE que si va votar a favor) o criminalitzar una immigració que necessitem. Per últim, el seu lideratge en el PP no és massa consistent, ell sap que té les pròximes eleccions i que si no guanya aquest cop, el seu temps haurà passat.

El tercer factor és la falta d’empatia entre Sánchez i Feijóo, que porta a fer que no es comuniquin, factor essencial de la polarització que patim de forma permanent i que tant de mal fa a la política entesa com l’entenem els que defensem la política basada en projectes, en què amb els adversaris (mai enemics) s’ha de negociar els projectes i pactar per millorar la vida de la gent. Sánchez no ha ajudat a superar la polarització amb la seva estratègia de dividir la societat entre el bloc que li dona suport (ell en diu bloc progressista però no queda clar que ho sigui) i una dreta formada per un PP fins avui majoritari però que, segons va passant el temps, s’escora cada cop més cap als postulats de la ultradreta, de Vox. Feijóo també ha sigut decisiu en crear aquesta polarització, des del principi de la legislatura ha declarat que el govern és il·legítim i s’ha negat a reconèixer-lo com a tal, no ha paït mai el fet de no ser ell el president i, des de fa un temps, cada cop que obre la boca és per dir que els espanyols no mereixen un president com Sánchez, que és el pitjor que els podia passar i que el que ha de fer és convocar eleccions. I ja no parlem dels casos de suposada corrupció de la família de Sánchez que s’aguanten amb pinces i que han estat utilitzats per Feijóo i el seu equip com si fossin provats.

Com deia la setmana passada, així va la política que, amb la polarització actual, fa que els ciutadans no se sentin representats i tot això afavoreix a la ultradreta, sigui Vox o Aliança Catalana. Una notícia positiva, aquests dies hem conegut que el PSOE d’Aragó, dirigit per Pilar Alegría, s’ha ofert per negociar els pressupostos amb el govern del PP de Jorge Azcón. Veurem què passa però una proposta d’aquesta naturalesa va en la bona direcció, deixa en mans d’Azcón si vol tenir de company de viatge als socialistes o a Vox.

I acabo parlant de la condemna a Álvaro García Ortiz, el fiscal general de l’Estat, perquè resulta difícil entendre que dues jutgesses diuen que no s’ha provat que el Fiscal hagués filtrat la notícia controvertida i cinc diguin que està totalment provat. Tampoc entenc com la justícia pugui condemnar-lo sense donar a conèixer les causes. Dictar sentència i trigar 19 dies a donar els arguments pels quals el condemnen em sembla aberrant, deixa a l’acusat en situació de total indefensió.

Subscriu-te per seguir llegint