Els que no poden

El cap de setmana llarg de la Puríssima vam tornar a veure cues a les carreteres, estacions d’esquí plenes, ocupacions hoteleres altes... Una societat alegre i gastadora, que ja venia de la voràgine del Black Friday i a la qual les llums de Nadal dels centres de les ciutats conviden a consumir.

Però aquí no hi són tots. Tot i que les xifres macro parlen d’una economia en creixement -líder a Europa-, el cert és que el percentatge de població que té dificultats per arribar a final de mes o que directament viu en l’exclusió social no disminueix. A aquests no me’ls imagino a cap remuntador de la Molina o agafant un vol per fer una visita llampec a una capital europea.

La realitat és que continuem vivint en una societat dividida: els que s’ho poden permetre, els que s’ho acaben permetent gràcies al deute, i els que no poden, aquells que romanen silenciosos a casa, potser envejant aquest malbaratament inassolible per a ells.

De fet, l’índex de Gini, que mesura la desigualtat, situa Espanya com el sisè país europeu amb una bretxa més alta. Hi ha una part de la societat que, encara que tingui feina, no es pot permetre gairebé cap alegria en la despesa. Mantenir aquesta bossa de desigualtat i pobresa ens posa davant el mirall i evidencia el nostre fracàs com a col·lectivitat. En una societat equilibrada, el percentatge de gent que viu prop de la marginalitat hauria de ser residual. Mentre no sigui així, els nostres dirigents no haurien de presumir de ser campions del PIB.

Subscriu-te per seguir llegint