Hipocresies sobre Jordi Pujol

En els darrers temps, sobretot a mesura que s’anava acostant el judici, s’ha donat l’ordre de blanquejar Jordi Pujol (l’ensucrada pel·lícula Parenostre n’és un exemple): que si és molt gran, que si està malalt, que si no n’hi havia per a tant, que si va ser cosa de la dona i els fills, que el més important és la seva obra de govern, que si va patir un linxament desmesurat, etcètera. Ja sé que la memòria és molt fràgil, però convindria recordar que no van ser els seus adversaris polítics els que el van lapidar i treure de circulació, sinó els del partit que ell havia fundat, aquells companys que, si havien arribat a ser alguna cosa a la vida política, era gràcies a la seva figura.

Fa pocs dies, Xavier Trias va destacar que «el llegat polític del president Pujol és innegable» i Josep Rull, actual president del Parlament, es va pronunciar en termes similars: «El seu llegat pesa molt més perquè és indissociable de la Catalunya que tenim avui i de la seva arquitectura institucional». Xavier Trias és el mateix que, el juliol de 2014, quan Jordi Pujol va confessar que en trenta-quatre anys no havia tingut temps de regularitzar el que, segons ell, era una deixa del seu pare, Florenci, va invitar l’expresident català a «desaparèixer i renunciar a tot (...) Ens ha fallat. L’ombra del pujolisme s’ha acabat». Trias, que era alcalde de Barcelona, li va demanar que tornés la medalla d’Or de la Ciutat. I Josep Rull, que just el dia de la confessió de Jordi Pujol havia estat escollit número dos de CDC, substituint al corrupte Oriol Pujol Ferrusola, va proposar una «refundació» del partit, i així va ser. Van desaparèixer les sigles de CDC, per donar pas a una sopa de lletres, fins a acabar amb l’actual de Junts per Catalunya.

No va quedar aquí la cosa. El Govern d’Artur Mas va instar Jordi Pujol a renunciar a les prerrogatives d’expresident, com sou vitalici, càrrecs, oficina i personal (l’Estatut dels expresidents, que tantes prebendes té i tants diners ens costa cada any, s’havia fet ad hoc per a ell, després de vint-i-tres anys de president, sense pensar que més tard en vindrien d’altres amb mandats molt efímers). També li van retirar distincions honorífiques, com la medalla d’or de la Generalitat. De cop i volta els havia entrat un atac d’honradesa i pulcritud democràtica? No, res més lluny de la realitat, més aviat un atac de pànic. El procés estava en plena ebullició, faltaven quatre mesos per al primer simulacre de referèndum que s’havia tret de la màniga Artur Mas, i la confessió de Jordi Pujol podia ser un torpede que fes saltar pels aires tot el projecte independentista. Tenien tanta pressa per fer una independència impossible que es van carregar sense contemplacions la trajectòria del pare espiritual de tots ells. Per a bé de la salut democràtica d’aquest país, la confessió de Jordi Pujol va coincidir amb CDC governant a la Generalitat i també a l’Ajuntament de Barcelona, en l’únic mandat dels nacionalistes al cap i casal. Imaginin-se si tot això hagués passat amb un govern del PSC i/o de Colau, el que dirien ara.

Aquesta no és l’única hipocresia. L’activitat de Jordi Pujol Ferrusola era de domini públic, a dins i a fora del partit. Diari de Girona havia publicat, quinze anys abans, diverses informacions que posaven al descobert l’entramat empresarial de la família Pujol, que, en aquell moment, ja participava en divuit empreses, algunes de les quals havien rebut encàrrecs de la Generalitat. Tothom sabia que contractar Hidroplant, de la qual n’era copropietària Marta Ferrusola, obria portes. «Tenemos el dossier de la Família Pujol», explica Josep López de Lerma al llibre Cuando pintábamos algo en Madrid que li va dir Javier Arenas (PP) en una reunió per no fer-se mal abans de les eleccions de 1999. Tots coneixien els negocis dels fills, sobretot els del primogènit. Tema a part és si es podrà demostrar tot el que passava, i entrava, en el famós pis del carrer Ganduxer, a la zona alta de Barcelona. I, per alguna raó, Artur Mas, quan va passar a dirigir CDC, va apartar el fill gran de Pujol de qualsevol contacte directe o indirecte de les finances del partit. No, no val a dir que era cosa de la Marta i els fills. Al marge de la veritat judicial, que es dirimeix a l’Audiència Nacional, Jordi Pujol, com tothom, era perfectament coneixedor d’allò que succeïa en el seu entorn familiar, i no va moure ni un dit per aturar-ho. Per tant, menys hipocresies i menys rentats de cara.

Subscriu-te per seguir llegint