La irrellevant Europa

Aquella anècdota atribuïda a Henry Kissinger, llavors secretari d’Estat nord-americà, centrada en una resposta seva a indeterminat periodista després d’una intervenció militar a Sud-Amèrica, crec, sobre si havia advertit de la mateixa als seus socis europeus -«algú té el telèfon d’Europa?», va ser la seva resposta- podria tenir avui desllorigador si observem l’organigrama de la Unió Europea, però ni així. Vegem-ho: a dalt de tot hi tenim Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea; António Costa, president del Consell Europeu; i Kaja Kallas, Alta Representant de la Unió per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, que és el càrrec més important en matèria de política exterior de la Unió Europea. Tres seguirien essent massa per al diplomàtic, estadista, professor universitari i no sé quantes coses més de Kissinger, i tindria raó. Més quan no es troba dissenyada la jerarquia entre ells. El no-telèfon de la Unió Europea segueix essent la imatge més venerada per als Estats Units de Nord-Amèrica en la mesura que significa la desunió interna dels seus estats membres i la seva feblesa en geopolítica. Singularment, la seva subordinació al gegant nascut de les colònies angleses, franceses, holandeses, escoceses i espanyoles.

Els europeistes convençuts, com ara un servidor, fa temps que venim advertint sobre el paper secundari que té la Unió Europea en el tauler internacional. Aquesta irrellevància s’ha pogut observar últimament al fil de dos grans conflictes bèl·lics que han respost positivament a la gran pregunta que formulà la segona part del segle XX: és possible una Tercera Guerra Mundial? La incertesa ha estat fulminada per les guerres Rússia-Ucraïna, precisament en terra europea, i Israel-Palestina, aquesta última amb perilloses irrupcions en altres països de l’Orient Proper, singularment l’Iran. De la retòrica a la realitat: sí, és possible avui més que mai en els últims setanta-cinc anys una Tercera Guerra Mundial. És un joc d’hegemonies, i, per tant, Estats Units de Nord-Amèrica, Rússia i la Xina tenen molt a dir-hi, però també els països emergents que disposen de la bomba atòmica, com ara l’Índia i el Pakistan, sense oblidar-nos de Corea del Nord i d’Israel, que segueix negant que la té. El poder de dissenyar el futur sempre ha estat en el genoma humà malgrat que la Història ens parli de la temporalitat de la seva materialització. Per alguna cosa Aristòtil no va considerar totes les possibilitats iguals, i va emfatitzar la importància d’aquelles que es tornen reals per si mateixes quan les condicions són adequades i res no les atura.

Tornem a la Unió Europea. Observem amb desgrat que ha tardat tres dies en respondre a unes paraules pejoratives i ofensives del president Donald Trump que a més a més conformen una enorme traïció als seus més correctes aliats. El temerari líder ens ha qualificat de febles, ens ha dit que ens trobem en davallada i a vora del final de la nostra civilització si aquesta no la salven els partits ultradretans i ultranacionalistes del nostre continent. Ni és poca cosa ni tampoc és una broma de l’antic presentador televisiu d’espectacles poc edificants. Són paraules dites per l’encara avui home més poderós del món i soci nostre en gairebé tot. Uns mots que configuren una molt concreta visió sobre el paper dels europeus en el present i en el futur. El silenci d’Ursula von der Leyen, el ni sí ni no de Kaja Kallas i el cop de puny a la taula en senyal de protesta d’António Costa avalen que Europa encara no té un telèfon i quelcom més cru per si encara no ho sabíem: que per a l’administració Trump, nosaltres, els europeus, no som ningú. I quelcom més planer: que quasi un any després de la segona arribada de Trump a la Casa Blanca, els dirigents europeus no saben com posar-se davant d’un energumen i que encara no tenen interioritzat que el vell ordre internacional és això, «vell»; per tant, ple d’oportunitats pel que fa a la construcció d’un de nou si agafem la velocitat de gasela i abandonem la pròpia d’una tortuga, damunt l’espatller de la qual venim cavalcant amb riquesa de paraules i buidor de fets.

Si la Unió Europea hagués agafat cos de gegant i unitat d’acció, no tindríem al president francès Macron, al canceller alemany Merz, i al primer ministre britànic Starmer re unint-se amb el president ucraïnès Zelenski al marge de l’encarcarada trinitat que configura la cúpula von der Leyen-Kallas -Costa; tampoc al ximple de Trump fent el pallasso amb els russos i llençant a la paperera de la història un segle d’amistat irreductible. Però les coses són com són i no com voldríem que fossin. En aquest esglaó, Europa no és l’innocent que passava en mala hora per un carreró sense sortida i que només disposa del crit del que abandonat i traït se sent. Europa és culpable de molts dels mals que l’assetgen i la turmenten; és més: carrega amb la mala consciència de no haver fet els deures quan tocava fer-los. La irrellevància europea ve de lluny; ara només cal que es pregunti quan i com vol sortir de la historia i formar part del pervenir.

Subscriu-te per seguir llegint