El nostre pessebre, ofrena de pau

La guerra torna a colpejar Terra Santa. La por es respira a Betlem, com un vel que ho cobreix tot. I, malgrat tot, la llum del Nadal continua naixent enmig de la fragilitat. El pessebre esdevé avui un crit viu de pau i d’esperança, una paraula humil que s’alça contra el soroll de les armes.

Molts hem caminat pels seus carrers estrets i silenciosos i hem baixat a la cova on Maria va donar a llum Jesús. Allà vam sentir un silenci dens, profund, que només es comprèn vivint-lo. Avui, però, aquella pau s’ha convertit en absència. Les bombes apaguen la llum abans d’encendre-la i els murs tremolen abans que sonin les campanes. Les famílies viuen amb por, els infants juguen sota el pes de la guerra i els ancians esperen, pacientment, una pau que sembla no arribar mai. I, tanmateix, el Fill de Déu continua naixent, recordant-nos que l’esperança sap trobar camins fins i tot en els racons més foscos del cor humà.

La fe dels qui hi viuen és el veritable pessebre vivent: senzill, pobre, perseguit i, sorprenentment, ple d’esperança. Quan col·loquem el Nen Jesús al nostre pessebre, pensem en ells. Cada figura i cada llum és una pregària pels qui sofreixen avui a Betlem i en tants altres indrets del món on la pau és fràgil. Que els nostres cors s’obrin a la compassió i que els nostres gestos siguin compromís amb la vida i amb la dignitat de cada persona.

Muntar el pessebre no és només un costum antic: és un acte de memòria i de fe. També és un homenatge a la feina callada de tants artistes que han sabut donar forma a aquest llenguatge tan nostre. Recordem pessebristes de gran nom com l’escultor i pessebrista olotí Josep Traité, el pessebrista de l’Estartit i Torroella Josep Mir, el gironí Josep Perpinyà o el banyolí Josep Llach. Les seves mans, plenes d’ofici i sensibilitat, han creat paisatges que esdevenen pregària, art i esperança compartida.

Aquest Nadal mirem el pessebre amb uns altres ulls: com un petit altar on el món sencer té cabuda. Hi deixem pors, silencis, desigs i agraïments. Cada llumeta que encenem és un gest de confiança en un futur que pot ser millor. Ens comprometem a ser constructors de pau, començant per les paraules, per les relacions i per la manera com tractem els altres en el dia a dia. Que el pessebre ens ensenyi a estimar més i a jutjar menys. «La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no l’ha pas feta desaparèixer» (Joan 1,5).

Subscriu-te per seguir llegint