La liquiditat monetària, un concepte important

Quan parlem de diners, sovint pensem només en els bitllets i monedes que portem a la butxaca. Però l’economia utilitza una classificació més precisa per entendre quanta liquiditat hi ha disponible en un país. Aquesta classificació es fa amb tres conceptes clau: M0, M1 i M2. Explicar-los és com obrir una finestra al funcionament intern del sistema financer.

El M0 és el conjunt de bitllets i monedes en circulació. És el diner més tangible i immediat, el que pots gastar en una compra al supermercat o donar a un amic. Per exemple els 20 € que tens a la cartera.

El M1 inclou el M0 més els diners que tens al compte corrent i que pots utilitzar de seguida amb targeta, transferència o Bizum. Per exemple els 500 € que tens al compte corrent i que pots gastar avui mateix.

El M2 suma el M1 més els dipòsits d’estalvi a curt termini. Són diners teus, però no tan accessibles: potser cal esperar uns mesos o fer un pas extra per treure’ls. Per exemple els 2.000 € que tens en un compte d’estalvi bloquejat fins d’aquí a tres mesos.

La liquiditat, per tant, és la facilitat amb què un actiu es pot convertir en diner per gastar-lo. Els valors M0 i M1 són molt líquids i es poden utilitzar immediatament. El M2 és menys líquid perquè li cal temps o tràmits per accedir-hi.

Els bancs centrals poden generar més moneda i augmentar la liquiditat d’un sistema monetari, però hi ha un altre mecanisme per crear-lo que és el crèdit. Quan un banc concedeix un préstec, no entrega diners físics, sinó que crea un dipòsit al compte del client. Aquest dipòsit passa a formar part de M1, perquè és diner que es pot gastar immediatament. Així, el crèdit expandeix la liquiditat més enllà del que hi ha en bitllets i monedes. Per exemple, si tens 1.000 € al compte corrent (M1) i el banc et dona un crèdit de 5.000 €, de sobte disposes de 6.000 € líquids per gastar, tot i que aquests 5.000 € no existien abans.

Quan un banc concedeix un préstec, no pot prestar tot el que rep en forma de dipòsits dels seus clients, perquè ha de mantenir-ne una part com a reserva obligatòria al Banc Central. Es diu mecanisme de la reserva fraccionària. Això vol dir que només una fracció dels dipòsits es guarda com a reserva i la resta es pot prestar. El percentatge de reserva obligatòria depèn de la normativa del Banc Central (per exemple, pot ser un 1%, un 10% o més, segons el país i el moment). El Banc Central Europeu (BCE) fixa el coeficient de reserva mínima, avui en un 1%. S’aplica sobre determinades partides del balanç dels bancs, sobretot dipòsits de particulars i empreses amb venciment curt. Els bancs han de complir aquest requisit de mitjana durant períodes de sis setmanes. La seva finalitat és garantir que sempre hi hagi un mínim de liquiditat disponible, donar estabilitat al sistema financer, i permetre al BCE influir en la quantitat de diners en circulació.

Per exemple, si un client ingressa 10.000 € en un banc, el banc ha de retenir 100 € (1%) com a reserva al Banc d’Espanya i pot utilitzar els 9.900 € restants per concedir crèdits. Quan aquests crèdits es tornen a ingressar en altres bancs, el procés es repeteix, multiplicant la liquiditat disponible a l’economia. Així el dipòsit en un altre banc té una nova reserva de 99 € i un nou préstec de 9.801 €. És el que s’anomena multiplicador monetari, car amb una reserva de l’1%, la capacitat de creació de diners és molt elevada. De mitjana a Espanya el multiplicador és entre 3 i 5 vegades perquè els bancs han de complir amb altres requisits de capital (normativa Basilea III), gestionar riscos i solvència, i perquè la demanda de crèdit depèn també de l’evolució de l’economia. Amb aquests multiplicadors, un ingrés de 10.000 € pot generar liquiditat fins a 48.000 €. És un diner que surt del no res, no el suporta cap valor tangible.

Si el BCE augmentés el percentatge (per exemple, al 2% o al 5%), es reduiria la capacitat de préstec i, per tant, la liquiditat del sistema. El requisit de reserva és un mecanisme de seguretat que evita que els bancs prestin tot el que reben en dipòsits. D’aquesta forma, aquest petit percentatge és suficient per donar estabilitat al sistema, però alhora permet que el crèdit multipliqui la liquiditat disponible a l’economia.

Entendre M0, M1 i M2 és entendre els diferents graus de liquiditat que mouen l’economia. La liquiditat és com l’aigua: si en falta, l’economia s’asseca; si n’hi ha massa, pot desbordar-se. El repte és mantenir el flux adequat perquè el sistema econòmic funcioni amb salut i estabilitat. El crèdit és com una aixeta que pot obrir o tancar el flux de liquiditat, accelerant o alentint el creixement.

Com influeix la liquiditat en l’economia? Com més liquiditat més consum i inversió hi ha. Les famílies compren més, les empreses inverteixen i l’economia creix. Quan hi ha massa liquiditat es produeix inflació, car si hi ha massa diners circulant, els preus pugen. També es generen bombolles.

A la inversa, si hi ha poca liquiditat es produeix un fre econòmic. Si els diners estan massa bloquejats, costa fer transaccions i l’activitat es redueix. En ambdós casos es provoquen cicles econòmics, cosa que necessita un control de política monetària, amb els bancs centrals que regulen el crèdit amb els tipus d’interès i requisits de reserves per reduir desequilibris.

Fins ara hem parlat de M0, M1, M2 i del crèdit bancari, però falta un element clau -el deute públic i l’emissió de bons- que també influeixen directament en la liquiditat de l’economia. Però d’això en parlarem en un altre article.

Subscriu-te per seguir llegint