La panera de nadal

M’ha vingut a la memòria, arran d’algunes informacions periodístiques aparegudes aquests dies sobre la legalitat dels regals de Nadal i de les paneres o lots que reben molts treballadors, una anècdota viscuda a Madrid a finals del segle XX amb una panera nadalenca de dimensions gegantesques vista en un despatx professional del barri de Salamanca. A prop del popular Mercado de la Paz. Curiosament, a pocs minuts hi tenia tant l’advocat, l’assessor fiscal i el notari de l’empresa. En arribar-me algun matí a algun d’aquests despatxos em regalava entrar al mercat a menjar una de les millors truites de patates de la capital , la de Casa Dani. Llavors era una petita barra. Ara han crescut molt en espai i despatxen 500 truites diàries, amb ceba i sense, baboses, sense arribar a ser líquides, que és com a mi m’agrada.

El fet és que, abans o després de menjar la truita, pels voltants d’un Nadal, vaig anar a un d’aquests despatxos. L’escena amb què em vaig trobar al replà era pròpia de Berlanga, com una continuació de La escopeta nacional. Tres empleats d’una coneguda xarcuteria madrilenya assajaven tota mena de posicions per aconseguir entrar la cistella al pis. I no podien. Ja l’havien pujat dos pisos per l’escala. Finalment retirararen alguns dels productes de la cistella per muntar-la novament ja a l’interior. Evidentment, si haguessin existit en aquells moments els telèfons mòbils n’hauria fet una foto perquè era un espectacle. Desenes de productes, ampolles de vi i licors, fruites tropicals, llaunes, embotits, torrons i llaminadures, etc. El propietari del despatx, molt de dretes, cofoi pel regal que li havia fet algú que estava agraïdíssim per alguna gestió complexa, em va assenyalar el que més l’impressionava. Dos pernils, dos, de grans dimensions, drets i encreuats: «mira Jordi, que bonito, parece la Laureada de San Fernando». La màxima condecoració que poden rebre els militars i que té un escut amb quatre espases creuades que feien pensar en els dos pernils co-presidint la cistella.

La notícia periodística a la que feia referència és una actualització de la situació legal i tributària dels lots i paneres que moltes empreses regalen als treballadors i també al risc que un obsequi per part d’una persona o una empresa pugui arribar a ser un delicte de suborn si el destinatari és un funcionari o un càrrec públic o de corrupció entre particulars, quan l’àmbit és aquest. Poca broma poder-se trobar al jutjat amb el Codi Penal assenyalant-te per un mal càlcul de l’agraïment que es vol traslladar. Evidentment que la llei obliga a que, per castigar-lo, el regal suposi un incentiu lliurat al funcionari o càrrec públic per un favor que, teòricament, no correspondria. Però amb que només es tracti d’un regal excessiu, pel seu cost, que superi els hàbits i costums socialment acceptats de simpatia i cordialitat nadalenca com podria ser unes ampolles de vi o licor de preu moderat la fiscalia podria actuar.

Evidentment, això dels regals de Nadal ja no són el que la gent de determinada edat gaudia o almenys els veia pels carrers abans de Nadal camí d’empreses, domicilis o despatxos. Regals que partien d’un agraïment nadalenc a la gent que s’ha portat bé o t’ha atès o simplement és un client amb qui volies correspondre fins a arribar als regals descomunals com el que he explicat. S’hi donava més importància o no, podria semblar més o menys oportú, però no tenia cap penalització legal ni social. Això ja no és així. Per exemple. Fa cinquanta anys quan es buscava treball pels fills, es demanava, si es disposava d’un conegut amb bona posició, que li fes una carta de recomanació en el que destaqués la vàlua del recomanat i agraïa que es pensés amb ell per alguna feina. I això era una cosa absolutament normal. Va néixer com un aval, una garantia i ara es podria acabar també al jutjat. Els ulls de la societat ja veuen d’una altra manera probablement pels abusos.

Hisenda i el Tribunal Suprem també ha ficat cullerada en el tema dels lots de begudes, torrons i aliments que moltes empreses lliuren als empleats, prop del 60% al país. D’una banda, s’ha resolt que si és una pràctica consolidada que s’ha repetit al llarg dels anys l’empresa no pot deixar de fer-la i la pot deduir com a despesa. D’altra banda, teòricament, passa a ser una retribució en espècie que hauria de declarar-se per part del treballador, situació que se salva posant l’empresa també, a càrrec seu, aquest cost fiscal. Entre tots aquests canvis, la inflació i la crisi la panera va aprimant-se, aquesta és la realitat. Ens tocarà a un «polvorón» per cap.