«Celeste»

La veterana i versàtil actriu Carmen Machi, a la sèrie televisiva Celeste (cinc capítols de 30 minuts) que signa com a guionista Diego San José, el creador d’Ocho apellidos vascos i d’Ocho apellidos catalanes, està immensa. Composa el personatge d’una inspectora d’Hisenda entossudida a demostrar que una artista de fama planetària ha defraudat una bona picossada de milions. Celeste, en aquest cas una cantant mexicana, no és sinó una mena d’alter ego de la famosíssima Shakira. A la història que desenvolupa la sèrie, s’hi pot reconèixer sense massa dificultat el litigi que va tenir per intentar demostrar si tenia la residència fixada a l’estat espanyol o no. I, per tant, si era subsidiària de tributar aquí o no. L’actriu Andrea Bayardo, també mexicana com el personatge que interpreta, en fa una composició prou convincent.

Poc seguidor de sèries televisives com soc, aquesta em va atrapar de seguida. D’una banda, per la sòbria i ajustada interpretació que fa Carmen Machi i que ja he elogiat al començament. D’una altra, perquè el tema dels impostos i sobretot la manera d’eludir-los i/o evadir-los continua essent una assignatura en què molts ciutadans espanyols trauríem un aprovat justet. Cal tornar a recordar que la sanitat publica, l’ensenyament públic (escoles, instituts, universitat...) els serveis i les infraestructures públiques (carreteres, ferrocarrils...) es financen amb els impostos que recapten les administracions? Massa sovint, només prenem consciència de tot això per criticar o denunciar funcionaments precaris o clarament deficients. Quan toca contribuir a millorar-los a través dels impostos, qui més qui menys fa caps i manegues per estalviar-se’ls tant com pot.

Els exemples serien inacabables, començant per tantes vegades com algú ens ha preguntat: «vols factura; amb IVA o sense?». A Catalunya tenim fama de ser el lloc on com a mínim fem meitat i meitat. Per això, es pot deduir que a la resta de l’estat, les coses deuen encara ser pitjors.

Seguint el fil de l’article, m’ha impulsat a escriure sobre aquest tema la concatenació de petites circumstàncies que en poques hores vaig viure un matí de dissabte, fa pocs dies. Al mercat de verdures de Blanes una venedora habitual es va posar a cridar a cor què vols: «sí, et puc cobrar amb targeta, però si em pagues en efectiu millor, dinero negro, dinero negro!». Pocs metres més enllà, una altra parada de verdures amb molt d’èxit, porta un grapat d’anys sense posar el preu a cap producte (hi obliga la llei) i dona tiquets de venda als compradors, només de tant en tant. La tercera experiència la vaig viure en primera persona, també, en territori selvatà, després de comprar combustible per la llar de foc. «Li puc pagar amb targeta?» «No, no acceptem targeta» «Doncs tingui, ho tinc en efectiu. Em pot fer un rebut?» «Doncs no, no li faré cap rebut, a menys que vulgui pagar un 21% més del preu que li he dit» «M’hauria d’haver informat d’això quan li he preguntat el preu» «Si no li agrada descarregui el que ha carregat i marxi». I aquí em vaig convertir jo també en un defraudador. Vaig pagar, no em vaig emportar cap rebut i vaig girar cua amb uns sentiments d’impotència i de vergonya remarcables.

Les notícies del migdia a la televisió (priorització de beneficis en lloc d’atenció als malalts a l’Hospital de Torrejón, comissions per les mascaretes, per l’adjudicació d’obra publica, i per tantes altres coses, les mil i una martingales que les grans empreses fan per evadir impostos, el judici que havia començat durant la setmana a una coneguda família catalana que portava Bíblies farcides a Andorra, etc.) em van tranquil·litzar. Vaig pensar que les verduleres del mercat, el venedor de llenya i jo mateix érem, només, uns pobres desgraciats.

Subscriu-te per seguir llegint