Deixeu en pau a la joventut o mulleu-vos

Si fos jove i més enllà de la forquilla d’edat que vulguem acotar, començaria a estar fart, fins al capdamunt, de tant paternalisme que darrerament s’està vessant sobre la joventut. Siguin els més joves de 14 a 20 anys, siguin de 18 a 25 i ja amb dret a vot, o siguin els de 30-35 anys, joventut forçosa, però adulta, no emancipada i pobre. Cal dir prou.

La narrativa de comunicadors, periodistes, polítics, politòlegs, etc. que estan aprofitant la desesperada situació de la joventut actual, dura massa. Deixeu ja d’interpretar-la, criminalitzar-la en algun cas i menystenir-la en general, amb relació als percentatges de joves que avui simpatitzen amb l’extrema dreta, més conservadors que abans, més masclistes, més religiosos i sobretot, la cirereta de totes, la influència que tenen amb ells les xarxes socials, quan hem -han- sigut les generacions anteriors, sobretot les institucions públiques, qui han fet gratis de promotors comercials de les grans tecnològiques creant l’anomenada generació digital, els suposats nadius digitals, l’abús de les xarxes socials i ara, per rematar, la IA (que el 47% de joves utilitzen per fer-se teràpia, entre altres coses per no suïcidar-se...).

Potser serà hora ja de recordar que no han viscut ni de lluny la dictadura franquista, sinó la democràcia que els hi hem deixat les generacions anteriors. O sigui, governs, parlaments, partits, institucions, etc. del 1978 ençà. Però si es podrien «acceptar» els dèficits democràtics fins al crac del 2008, és amb aquesta crisi mal tancada, crisi financera i bancària que vàrem pagar entre tots amb els rescats, que les polítiques neoliberals han continuat com si res, i lluny d’apaivagar les desigualtats socials, s’han accentuat i més entre els joves (la mateixa Funcas ho afirma). Que la seva precarietat, juntament amb creixents sectors de classe mitjana, es normalitzi democràticament com una fatalitat i no com una injustícia, ha portat a la ruptura del contracte social (la Constitució en molts dels seus articles és paper mullat) i com a resultat, a allò ja conegut com a moviments reactius permeables a pulsions autoritàries (llibertat per a què, si no la puc gaudir?) i al vot de càstig. A la impugnació, no a la rebel·lió. Quan entendrà l’esquerra que els joves no són «fatxes» sinó que els hem (han) alienat?

En paral·lel, s’ha superposat la revolució digital i tecnològica, que es vulgui reconèixer o no, fa que la joventut, per sota, com a segment productiu, sigui excedent, sobrant, en un 80% dels casos i per dalt, les jubilacions anticipades i l’atur de llarga durada, fan el mateix amb els majors d’edat. Però aquests, mal que bé, han pogut fer-se la vida.

En qualsevol cas, els que avui tenim entre 65 i 75 anys, amb unes pensions encara «dignes», més enllà de lògiques diferències, després d’haver cotitzat entre 40 i 45 anys de vida laboral, vàrem començar a treballar als 14, 16 i 18 anys. Molt pocs, una minoria selecta, no va començar a fer-ho fins als 20-22 després del servei militar de milícies, ja que es podien permetre estudiar sense treballar. Em podrien dir tots aquests experts i analistes, quin jove pot trobar feina avui als 14, 16 o 18 anys? O als 20, 22? Cal reconèixer i no amagar que estàvem encara en ple franquisme (1960-1970), però en un marc autàrquic. Agradi o no. Tot el contrari avui quan estem en un marc globalitzat neoliberal, en un mercat obert (de bat a bat, per cert), que limita la democràcia econòmica.

Els que opinen que la joventut actual no té dret a ser nihilista, rebotada, reaccionària, que «no valoren la democràcia», el que «tenim», etc., què farien si sabessin que fins als 28, 30 o 32 anys no tindran un treball digne o estable i que fins als 35-37 no es podran emancipar? O que no tindran una pensió «en sa puta vida» com diuen ells?

No es vol reconèixer que la joventut actual, en un 80% és excedent, sobrant, precària de solemnitat (un 65% menor de 30 anys treballant és pobre, segons Càritas) i actua sociològicament com lumpenproletariat, o sigui, que no pot tenir consciència democràtica i menys de classe, sent subjecte de tots els mals que comporta la supervivència (les dades d’estrès, salut mental, ansietat, medicació, toxicomanies, alienació, etc. són eloqüents).

És curiosa la quantitat d’experts sobre extrema dreta que proliferen com bolets, alguns acadèmics, altres periodistes, historiadors o polítics d’esquerra, que practiquen un supremacisme moral, sumen conferències i taules rodones, i, en canvi, eviten analitzar les causes, la condició de lumpenproletariat, detallar amb ets i uts l’estat de la situació de l’ara anomenat precariat i es dediquin de forma exhaustiva a diagnosticar i interpretar la fatxosfera, la masclosfera, les xarxes socials i els algoritmes esbiaixats, els grups feixistes, les ramificacions i líders d’aquests grups, les seves tàctiques, els seus símbols i la seva testosterona. Molt bé i què en fem de tot això? Vendre llibres i cordons sanitaris?

Potser és hora ja de replantejar-se les polítiques públiques i socials que fa anys tenim. De les polítiques i discursos woke que encara continuen. Dels dèficits de l’estat del benestar. Del silenci sobre el nivell de suïcidis, el més gran de totes les franges d’edat entre els 16 i 25 anys. Del rebuig a la política en els menors de 25 anys, arribant segons àmbits al 80%. Que diferent era els anys 1965-75, quan als 25 anys molts érem ja líders polítics, socials, sindicals, cooperativistes, professionals, etc. i, en canvi, no hi havia «llibertat, ni amnistia, ni Estatut d'Autonomia».