Homenatge al doctor Rafael Aran

Sense preàmbuls afalagadors i innecessaris, vull remarcar el magnífic projecte i la gran obra que va plantejar i construir el doctor Rafael Aran a principis del 2000. Un projecte del qual s’ha de sentir orgullós i satisfet. El doctor Aran, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Salt i la Universitat de Girona, posant esforç, il·lusió, temps i diners, va bastir un projecte que perdura, essent referència necessària en el món de la fisioteràpia, fins i tot més enllà de les nostres fronteres. Sense ell no existiria el prestigiós centre anomenat EUSES (Escola Universitària de Salut i Esport). Aviat es compliran els 25 anys de la seva existència, i espero que l’agraïment de les institucions i del mateix centre se li faci patent al Rafael.

Dificultats econòmiques, per la gran envergadura del projecte, i la manca d’ajuda per part de qui podia fer-ho i li va negar, i també per assessoraments deficients de gestors qüestionables, van impedir que ell continués al capdavant d’aquesta gran obra. L’ampliació de l’alumnat universitari hauria estat suficient, però la responsable d’universitats d’aquells anys ho va impedir, forçant un canvi de gerència i administració, que sense miraments van defenestrar al fundador, i van aconseguir de la referida responsable el que a ell se li va negar. Sol passar moltes vegades que qui planta l’arbre, el cuida i el fa gran no arriba a collir i menjar els seus fruits, essent altres oportunistes els que, aprofitant-se de l’esforç i el treball aliè, se’ls apropien.

Al doctor Rafael Aran, gran professional mèdic, de trajectòria exemplar, és persona afable i propera, entusiasta del gran compositor Richard Wagner, com coneixen bé els Amics de l’Òpera de Girona, se li ha de reconèixer el gran mèrit d’haver posat la llavor, les bases i la infraestructura del que avui és EUSES, centre formatiu universitari de referència pel que fa a la fisioteràpia. Per aquest projecte, no va estalviar ni temps ni diners, però, malauradament, al final han estat altres els que han collit els fruits.

Havent conegut aquesta petita història i havent tractat personalment al doctor Aran, crec que és de justícia recordar que gràcies al seu esforç, la seva il·lusió i els seus diners es va poder posar en marxa aquest gran centre formatiu. I és de justícia retre homenatge a persones que s’han distingit per trajectòries professionals, culturals, socials o econòmiques, que han fet bé a la societat. I l’homenatge cal fer-ho mentre viuen, i no quan han marxat definitivament. Per això la meva petita contribució, des d’aquestes planes del Diari de Girona, com a merescut homenatge al doctor Rafael Aran.