Carme Colomer, generositat i senzillesa

Els amics Piua Salvatella i Josep Perpinyà em preguntaren un dia si coneixia a la Maria del Carme Colomer, traspassada recentment. Els hi vaig dir que si, junts recordàrem la seva esvelta i espiritual figura, era una dona que tenia inquietuds artístico-culturals i religioses. A l’aquarel·lista Ruíz Cases, el pintor Perpinyà i a mi mateix, ens tenia enamorats. Amb l’Enriqueta Poch, fou, després de l’Emília Xargay, la Montserrat Llonch, la Joaquima Casas... una dona que volia ser pintora i per tot plegat, ens teníem una simpatia mútua, fins els darrers anys fórem bons amics. Solia venir a les nostres exposicions i de tant en tant ens venia a veure per parlar dels nostres projectes artístico-culturals.

La Maria del Carme, que era molt inquieta, va tenir una vida complicada en l’aspecte familiar, el que li va privar, com a tantes dones inquietes, desenvolupar la seva personalitat artística. En els darrers anys es refugià en les seves tendències religioso-espiritualistes i feministes, participant en diferents associacions i col·lectius com ara l’ADAC, la Confraria dels Dolors o el Col·lectiu de Dones per l’Església (CDE).

Les persones que l’apreciàvem li vàrem fer un acte de record en el que li vàrem poder retre un darrer homenatge, i s’hi va llegir una semblança biogràfica de la qual en fem un extracte.

En la seva adolescència i joventut va participar en el moviment escolta, el seu compromís amb aquesta causa (va arribar a ser guia), el va mantenir tota la vida.

La Carme era una persona polifacètica en tots els àmbits. Amb generositat i senzillesa ajudava sense fer-ne esment a totes les causes que creia justes. De ben jove va fer d’auxiliar d’infermeria, més endavant va participar a la Fundació Vicenç Ferrer, va apadrinar un infant a Grècia, quan la crisi migratòria. Col·laborava amb l’associació Àkan per ajudar els nouvinguts i per a conscienciar a la societat gironina dels reptes que comporta la immigració.

Políticament tenia les idees molt clares, era catalanista i independentista fins el moll de l’os, entre d’altres, va ser sòcia d’Òmnium Cultural, Jo també em planto (seguidora d’en Lluís Maria Xirinacs), va ser membre de l’Assemblea Nacional Catalana, del Consell de la República i fins i tot va militar en un partit, Solidaritat Catalana per la Independència.

En la seva vessant artística també va conrear tots els camps. En el teatral, va formar part d’El Galliner i del grup Proscenium implicant-se en la celebració d’Els Pastorets. També va fer d’extra en la pel·lícula El perfum.

En l’aspecte musical va formar part de diverses corals: GEiEG, Filarmonia, Saba Nova, feia de voluntària a la coral Àkan i també a la parròquia de Sant Miquel de Palau. Li agradaven les caramelles i la dansa. Ballava sardanes i ball de bastons, però també swing, country,... Va estudiar Belles Arts a Girona i sortia a pintar amb els seus companys per la Vall de Sant Daniel i els voltants de Girona.

En l’edat adulta es va motivar per l’estudi anant a l’escola d’adults i fent cursos d’informàtica i teologia, també es va interessar pels idiomes, apuntant-se a l’Institut Nahamànides a fer hebreu i fent occità, esperanto i fins i tot euskera.

L’estima pel país i la natura la va portar a formar part d’entitats ecologistes i a ajustar la seva vida en conseqüència, tenint el seu propi hort, conreant fruites i verdures (Cooperativa Delta).

En la seva vessant més espiritual/religiosa, la Carme va ser membre de Justícia i Pau, Vida Creixent a la parròquia de Sant Miquel de Palau, va ser catequista a les parròquies de Sant Feliu i Sant Pau i va formar part del Col·lectiu de Dones en l’Església per la paritat.

La seva faceta feminista la va fer implicar-se en tots els àmbits, arribant a formar part del consell d’Igualtat de l’ajuntament de Girona representant a la Xarxa feminista.

Dins el CDE, el que podem dir és que la Carme hi era en els actes de compromís, en aquells en els que no s’hi podia faltar i en aquells que convocàvem perquè d’alguna manera també hi estàvem participant. Quan hi havia alguna cosa que no li anava bé, amb el seu Bé però... deixava ben clara la seva opinió sobre el tema. I quan no amb la seva lletra petita anava apuntant allò que pensava o creia. Ens coneixia a totes i quan per alguna raó restava una temporada sense venir i apareixia una companya nova, era la primera de demanar « i tu qui ets?», perquè quan era a la inversa... «tafanera» i això perquè vols saber-ho?

No era amiga del mòbil tot i ser una antiga treballadora de telefònica. Se li feien feixugues les aplicacions, les contrasenyes i les connexions i sovint demanava ajuda quan canviava d’aparell, per poder-hi tenir només el que volia i eliminar tot el que no li interessava. Ens va costar que entrés en el whatsapp del col·lectiu, hi participava poques vegades, però estava al cas de tot.

A vegades s’hi estava poca estona a les reunions, tenia tantes activitats que sovint se li encavalcaven. Darrerament, el fred, la calor, o la manca de llum per arribar «pel caminoi» a casa, feia que anés de pressa per a anar a agafar l’autobús i arribar a casa on es retrobava amb els seus gats: la Tsita, en Prim, en Doix, la Tria, la Fia i el Xinc.

I quins disgustos amb els gats quan els veïns es queixaven o quan de mica en mica la seva família felina es va anar reduint, gats que no tornaven a casa després de fer una visita al bosquet... quin tràfec, anades al veterinari per vacunar, castrar, curar...

Tres d’ells l’acompanyaren en els moments finals, en Prim, la Tria i la Fia, un d’ells, encara resta al jardí esperant-la.

Subscriu-te per seguir llegint