Els odiosos i els odiats

Supèrbia, avarícia, luxúria, ira, golafreria, enveja i peresa, en efecte, els set pecats capitals, uns pecats que si en fugies com de la pesta vivies la genuïna moral cristiana, pecats que he repassat per veure si hi figurava l’odi, però no, el que hi guarda una retirada és el de la ira, mentre l’odi és una rancúnia sorda, que no descansa, motivat, quan no està justificat, per uns perjudicis covats per la ignorància i la intransigència, la ira és un emprenyament, una foguerada que sol apagar-se una vegada ens hem desfogat, una peculiaritat que com he dit no es dona en els odiosos que tenen en els odiats el seu cavall de batalla, i que transvesteix el cogito ergo sum de Descartes en tinc odi i per tant existeixo, un odi, que, paradoxalment, no deixa viure, i com l’odi és una font d’on brolla violència i discriminació, el codi penal el castiga amb severitat, i el Parlament català, perquè quedés clar que de papistes ningú ens guanya, aprovà una llei que garantia els drets del col·lectiu LGTBIQ+, i que hi troben aixopluc de persones que se senten discriminades per les seves creences, ideologies, o que pateixen una situació de pobresa i desempara.

Fins aquí oli en un llum, per alguna cosa la humanitat multicultural és una sardana que envolta el món, una sardana que, mal està el dir-ho, escampa un tuf de sagristia que fa recular i per si no n’hi hagués prou et deixa un gust d’hipocresia rància, no tot el que es digui, s’escrigui, es pinti o qualsevol altra cosa que ens trepitgi l’ull de poll és delicte d’odi, vivim una epidèmia de pell prima com el paper de fumar, fins al punt de transvestir de nou a Descartes, m’ofenc per tant existeixo, una coincidència diguem-ne filosòfica que en moltes ocasions agermana els odiats amb els odiosos en compartir una tolerància afectada de raquitisme, i qui decidirà què és i què no és delicte d’odi, un comitè d’experts?, el ChatGPT?, el Vaticà?, i un punt fonamental, els qui odien els odiosos s’han oblidat del que es coneix com a llibertat d’expressió, la pedra angular de la democràcia, el que cadascú pugui expressar el que pensa i alhora acceptar que els altres expressin el que pensen sobre les seves opinions, s’ha capgirat en un, hauries de saber que la raó m’acompanya i et puc denunciar per portar-me la contrària, en poques paraules, la política ha convertit els delictes d’odi en una estratègia per silenciar les veus discrepants, les que discrepen sobre el que es pot i no es pot opinar.

El nostre Parlament és un balneari, mentre al carrer la gent brega amb més o menys fortuna per arribar a finals de mes, els nostres parlamentaris entre cops de cap arreglaven el país, però la tranquil·litat s’acaba amb l’aparició de la coneguda com a ultradreta, Aliança Catalana i Vox, els catalans som gent de seny no podem tolerar opinions que trenquin la pau social i la concòrdia entre els que la terra ha vist néixer i els que la trepitgen per primera vegada, un estat d’ànim que escenificà Josep M. Jové d’ERC quan s’alçà indignat contra Sílvia Orriols per haver dit que la diputada Najat Driouech també d’ERC feia ostentació amb el seu mocador de la misogínia islàmica. Penso que seria oportú que la mesa de catequesi del Parlament coneguda popularment com a Mesa del Parlament i que presideix un rigorista Josep Rull, que recordés els parlamentaris beneïts per la gràcia de no formar part de la ultradreta, que les opinions que considerin malicioses, irreverents, sacrílegues, un ultratge per les seves oïdes, s’han de combatre com se suposa que hem de fer-ho els humans, amb arguments, i si no és molt demanar que siguin entenedors i enraonats.

Subscriu-te per seguir llegint