La incontinència verbal d’Argüello

El president de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), Luis Argüello, continua valent-se del seu càrrec eclesiàstic per influir políticament. Ho va fer temps enrere afirmant que «l’amnistia atempta contra els pilars bàsics de la convivència a Espanya», i ara hi ha tornat, manifestant –entre altres coses– que caldria plantejar una reforma de l’article 2 de la Constitució, que parla de la «nació espanyola» i reconeix les «nacionalitats», incidint en el fet que la sobirania resideix en la nació espanyola.

I no només això: també ha opinat sobre la conveniència de convocar eleccions, tal com proposen el PP i Vox. De fet, ja havia dit a l’estiu que, davant del bloqueig del Govern i de la impossibilitat d’aprovar nous pressupostos, calia «acudir a la Constitució», cosa que implicaria considerar unes eleccions com a via democràtica per resoldre la situació. El cap de setmana passat va reiterar que cal una qüestió de confiança, una moció de censura o anar a eleccions.

És a dir, el monsenyor considera que el seu càrrec li dona dret a posicionar-se políticament, amb independència del que puguin opinar els membres de la comunitat catòlica espanyola, que n’hi deu haver de tots colors: alguns que, com Argüello, voldrien un govern de dretes en coalició amb l’extrema dreta, i d’altres que donen suport a l’actual govern o a la majoria parlamentària que el sustenta.

Però ja se sap que, tradicionalment, la cúpula de l’Església espanyola ha estat –i és– molt espanyolista i clarament decantada cap a la dreta. En els seus discursos solen advocar per la unitat d’Espanya, com ho va fer l’actual arquebisbe de Barcelona, Juan José Omella, que va presidir la CEE entre el 2020 i el 2024, i com ho fa ara el seu successor, o com ho ha fet, per exemple, l’arquebisbe Antonio Cañizares, de València, que ha apel·lat públicament a la unitat d’Espanya i al respecte de la Constitució en homilies de comiat o en discursos litúrgics. També és cert que Ricardo Blázquez (president entre mitjans de la dècada del 2000 i el 2014) va mantenir, en general, una postura més neutral i institucional respecte als temes polítics, evitant polaritzar la Conferència en qüestions nacionals espanyoles.

La realitat és que alguns dirigents de l’Església catòlica encara no s’han adonat que la Constitució proclama que Espanya és un estat aconfessional i que estableix que «els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l’Església catòlica i les altres confessions». Sembla que vulguin mantenir uns drets que havien tingut històricament i que els havien permès influir directament en qüestions relacionades amb la governabilitat de l’Estat.

El mes de juliol, Argüello va ser convidat pel bisbe de Vic, Romà Casanova, a presidir l’ofici de la Festa Major, no pas per la seva condició de president de la CEE, sinó pel fet de ser arquebisbe de Valladolid, la localitat on va morir sant Miquel dels Sants, patró de la ciutat, el 10 d’abril de 1625, als 33 anys, és a dir, ara fa 400 anys. La reacció de protesta va ser de tal magnitud que es va haver de suspendre l’ofici i el cardenal Argüello va acabar anul·lant la seva visita a Vic. En la protesta hi havia creients i no-creients, practicants i no practicants; per tant, no es pot dir que els qui van boicotejar la presència de l’arquebisbe fossin només persones alienes a la religió catòlica.

La incontinència verbal del president de la Conferència Episcopal Espanyola, mostrant un perfil polític i ideològic proper als postulats de la dreta o de l’extrema dreta, topa amb una part de la comunitat de creients cristians, que pensen que l’Església s’hauria d’ocupar de seguir l’Evangeli i no d’intentar influir en la brega política dels partits.

Subscriu-te per seguir llegint