Nadal sí, la resta no

A principis d’octubre -en alguns llocs, abans i tot, compartint escenari amb els turistes en xancletes-, apareix el camió que instal·la la il·luminació nadalenca. I amb ell, els comentaris dels indignats, tan diligents com els operaris que s’encarreguen d’ornamentar els carrers: «Nosaltres encara amb màniga curta i ja comencen a posar els llums de Nadal, cada any ho fan abans!».

El que hi entén una mica sempre acaba responent el mateix: s’han de posar quilòmetres i quilòmetres de cables i bombetes, aquí i al poble del costat i després al de més enllà, per tant, no es pot deixar tot per última hora i per alguna banda s’ha de començar.

Estupendo, tota la raó. Ara, que bonic que seria que tothom treballés amb la mateixa previsió que els dels llums de Nadal. Ens estalviaríem les vagues de metges per reclamar millors condicions laborals i denunciar la sobrecàrrega assistencial per unes plantilles que fa molt temps que són insuficients o les queixes de cada curs perquè les places públiques de llar d’infants no cobreixen la demanada, ni aquí ni arreu. Tampoc viuríem dia sí, dia també, els desastres a Rodalies per la manca d’inversions o la constatació que un parc públic d’habitatge correctament dimensionat és més una quimera que una possibilitat real.

I sobretot, ens estalviaríem el discurset de «tenim uns serveis pensats per a la Catalunya dels sis milions quan, en realitat, en som vuit».

Però res, aquí només hi ha un col·lectiu més previsor que el dels llums de Nadal: els maleïts desaprensius que a ple estiu ens inunden els supermercats amb torrons, neules i polvorons.

Subscriu-te per seguir llegint