Buenafuente descansa

Costa de distingir quan Andreu Buenafuente parla seriosament o de broma, i costa encara més de distingir la malaltia que diu que pateix de les idees en les quals se suposa que creu. També costa de saber si és broma o tara que TV3 li pagués 200.000 euros per un sol monòleg, el nadalenc. La meva àvia deia que l’estrès és la malaltia de la gent que no vol treballar. No nego que existeixi la malaltia de l’estrès, tot i que em costa no fer-ho, però en tot cas, com la meva àvia, crec que no és casualitat.

Crec en treballar, crec que la brometa, tal com Buenafuente la practica, és un insult a la intel·ligència; i tot i que de vegades m’ha fet riure, sempre que li he sentit alguna reflexió amb intenció política m’ha semblat una persona amb poques llums, desfeta per dins, molt poc preparada. No m’ha estranyat quan més d’una vegada l’he vist amb aquesta mena de crisi. És un tipus de crisi que jo no em puc permetre.

Tinc dies dolents, de fet dolentíssims, dies que dubto de mi mateix i que em sento sense forces. Dies foscos, d’introspecció dramàtica, molt desagradables, però així i tot faig la feina perquè és el meu deure i perquè aquesta és la meva decisió. Una decisió personal, ideològica, batallada en l’agonia quan ha fet falta. Cada matí em llevo, sense cap necessitat, per dur la meva filla a l’escola. Hi ha dies que he dormit malament, hi ha nits massa llargues o simplement d’insomni. Però cada dia em llevo i junts amb la meva dona duem la nostra filla fins a l’estació dels Ferrocarrils de Sarrià. Ho fem perquè no pot anar-hi sola? No. Ho fem perquè som els seus pares i passem aquests minuts familiars al cotxe. Ho fem perquè hem decidit fer-ho malgrat les circumstàncies, encara que de vegades discutim i ens barallem o estem esgotats. Ho fem perquè fins i tot quan pitjor estem i més fàcil seria trobar una excusa, decidim expressament, militantment, no trobar-la.

Som aquesta militància i no les estupidíssimes idees que Buenafuente defensa als seus monòlegs i que era d’esperar que tard o d’hora el duguessin al límit. Hi ha unes malalties que són aleatòries i molt desgraciades: les de naixement, especialment tristes, i moltes que igualment et toquen sense que les hagis provocades. N’hi ha d’altres que les fomentes amb el teu estil de vida: jo menjo massa, tinc sobrepès, i faig poc esport. Hi ha una sèrie de patologies que quan les pateixo o les pateixi no les podré atribuir a la mala sort.

Són infinites i molt depriments les excuses que la societat benestant s’ha anat empescant per no treballar. Conceptes com conciliació, dies personals, baixa per paternitat -un pare!- o temps per a un mateix són el cor de la bèstia gandula i inflacionària. Va haver-hi un temps, em sembla que ara això ja no es porta tant, que fins i tot es va posar de moda dir que hi havia «edificis malalts», i va ser terrible, perquè és clar, la inacció es va tornar massiva. Veure el treball com un enemic, parlar d’addictes al treball com si fos dolent sentir passió per la teva feina i dedicar-li moltes hores, és també l’ou de la serp de la nostra decadència.

Hi ha una ideologia del cinisme que du a la pobresa, a la misèria, i el mateix esforç que jo cada dia faig per llevar-me i per escriure, molta gent el fa per buscar un pretext, un dret, una reivindicació, una causa, per no llevar-se i per clamorosament faltar als seus compromisos. El Tercer Món no es va fer en un dia. Hi ha una actitud, hi ha una moral. Hi ha una teranyina que es va teixint. Hi ha una heura que s’enfila carn amunt, paraules amunt, i podreix l’arrel i les branques. I el que sobretot hi ha són molts drets, drets de tota mena; i moltes excuses, sovint elevades a lema de pancarta; i un gran victimisme, un victimisme oceànic, un victimisme infinit com la manera de relacionar-se amb les persones i les coses.

Hi ha un patrimoni de benestar que anem deixant enrere perquè amb l’excés d’excedent se’ns ha fet fosc i som molt lluny de casa. Només hi ha bellesa si estimem la bellesa i el vent només ens empeny si tenim esperança. Buenafuente és un submon de menyspreu a tot el que importa i ens fa homes vertebrats i capaços d’afrontar els grans reptes. Hi ha una trajectòria de deixadesa intel·lectual, de prendre sempre el camí fàcil, de fer negocis amb les baixes passions dels altres i d’excitar el dolor aliè per aprofitar-se’n que resulta depriment per a qualsevol observador sensible. Sempre contra els mateixos, i sempre des del sectarisme, sense cap risc cultural per comprendre l’altre. Linxaments des del populisme majoritari, fent-se el comú i ampliant la seva fortuna extractiva tot sovint amb càrrec, directe o indirecte, a l’erari públic.

No som els que ens estressem. Som els que tenim sempre oberts els braços per recollir els que no poden. No som els que busquem excuses per no treballar, sinó aliats i força i esperança per poder amb tot. No som els que descansem, ni els que desconnectem, ni els que creiem que el «temps per a nosaltres mateixos» no és un temps per també donar-lo, amb la mateixa il·lusió de sempre, als altres. Som els que estimem, els que tenim set de meravella. La nostra vida és tan insignificant que podria desaparèixer però mentre ens duri serem guerrers i ens negarem a l’ànsia d’abandonar i sortir corrent. Un llamp anuncia la tempesta i aquests carrers tranquils com exèrcits adormits envien els seus somnis ferits al Cel. Hi ha algú que vetlla quan tothom dorm, i som nosaltres.

Subscriu-te per seguir llegint