Les portes obertes

Joan Amades, gran autoritat en cultura popular, explica costums i tradicions de Catalunya. El seu llibre El pessebre detalla els orígens de les celebracions de Nadal, dies significats que han arrelat a tot arreu. Antigament –explica Amades– les catedrals obrien les seves portes per a la representació del «drama sagrat» amb actors que escenificaven el Naixement de Jesús, amb bous i mules reals, ramats de xais i grups de pastors; és lògic pensar que les catedrals quedaven fetes una llàstima, després de la representació; en alguna ocasió també s’hi feia una solta de coloms. A la catedral de Girona s’havia celebrat el 26 de desembre El martiri de Sant Esteve (que va morir apedregat); la simulació del martiri es feia amb dolços pesants i forts, que les famílies cuinaven a les cases i els aportaven a la catedral; continuava, doncs, l’enrenou, a l’àmbit probablement galdós de la Catedral. Més detalls de l’època: un bisbe de Girona va haver de prohibir que es toquessin sardanes a dintre de la catedral, segons relata el citat Joan Amades.

És comprensible que les autoritats eclesiàstiques determinessin un canvi, a tot arreu. La celebració teatralitzada del Nadal va continuar a l’exterior, amb el mateix guió, com diríem actualment. Aquest podria ser l’origen del format «pessebre vivent». Amb el temps i les circumstàncies dels llocs, les persones actuants varen ser reemplaçades per escultures, i aquest seria l’origen de les figures de pessebre, que cada país, segons cultura, traça i capacitats, ha anat elaborant fins a alts nivells i amb una presència universal.

Heus aquí com la celebració i la penetració de la festa de Nadal i tot el relat que ve detallat a la Bíblia, varen anar adquirint diverses particularitats al llarg del temps i país per país. Així ens han arribat les construccions de pessebres de suro i molsa a les llars, després en diorames visitables en exposició, i els pessebres vivents que apleguen un meritori treball en plena naturalesa i amb la meteorologia més adversa, i les incomptables representacions de Pastorets en una rica diversitat d’autories, i les molt recordades felicitacions postals, quan els grans artistes es llançaven a una obra memorable; tot un món nadalenc, un calendari que culmina amb els Reis d’Orient, inspiradors de tantes cavalcades, realitzades amb multiplicació de treball molt comunitari i sempre al servei d’un poble autèntic. Era tot expressiu el text d’una vella litúrgia: «Que la gràcia, el toc de l’Esperit, aculli tothom en el si d’una infància vertadera.»

No ens movem de les portes de les catedrals. Aquest any 2025 els gironins hem vist joiosament com, dintre del programa de Fires de Sant Narcís, el tradicional «pilar de quatre», obra mestra dels Marrecs de Salt que fan pujar les escales de la catedral, ha trobat oberta la seva porta i el «pilar de quatre» ha entrat merescudament i joiosament a la catedral. Cal felicitar-nos per la simpatia i, sobretot, pel simbolisme que representa l’acte, que esperem que estableixi precedent i continuïtat desitjada. Un estudiós de la cultura popular catalana va arranjar un pensament de Torras i Bages i va dir que «una catedral serà democràtica o no serà».

Ara que ens hem fixat en aquest simbolisme màgic de les portes, podem recordar una inscripció que figura a l’obertura de muralla d’una ciutat italiana: «Les portes són obertes, però els nostres cors encara més».

Subscriu-te per seguir llegint