Albi i Girona

Amb motiu dels quaranta anys de l’agermanament

La política d’agermanaments sempre ha rebut algunes mirades receloses. El temps ha fet dels agermanaments una via poc identificable i en general s’ha tendit més a enfortir la via protocol·lària i formal destinada a visites i viatges dels electes i de les ciutats agermanades. Ara bé, en el cas de l’Ajuntament de Girona sempre s’ha defugit aquest plantejament i les ciutats agermanades van ser buscades sempre amb algun motiu tangible i concret a partir del qual construir una autèntica política de cooperació i d’intercanvi d’experiències. Pocs viatges i molts intercanvis sempre a disposició de la societat civil.

Els agermanaments que ha fet Girona en els darrers quaranta-sis anys tenien sempre al darrere una motivació tangible. En el cas de Bluefields, a Nicaragua, la cooperació directa en projectes de reconstrucció i de millora de les infraestructures. En el cas de Regio Emília el fil conductor va ser el coneixement de les aportacions pioneres que hi feia el pedagog Loris Malaguzzi en el terreny de les escoles bressol. En el cas d’Albi els arguments eren de proximitat física i espiritual; a poques hores de desplaçament i en el món de la cultura occitana i de la proximitat històrica amb els diversos episodis de la Catalunya medieval quan els comtes de Carcassona eren molt influents en els comtats catalans.

Fou així com el dia 9 de juny de 1985 es va signar un primer document protocol·lari. Un any més tard, el 12 d’abril de 1986, els alcaldes d’Albi i de Girona signàvem un pacte d’agermanament. El mateix any 1985 va correspondre a Albi presentar-se a Girona i ho feu amb dues exposicions el mateix mes de juny i en el marc dels actes de la commemoració carolíngia dels 1.200 anys de vocació europea; totes dues exposicions a les Sales de la Rambla. A la sala Vinardell i Roig s’hi aplegà una exposició de Pintors albigesos contemporanis, amb una mostra de fins a 37 obres seleccionades per l’Ajuntament d’Albi. Així mateix a la Sala Fidel Aguilar s’hi presentà una mostra de 28 obres d’Henri de Toulouse-Lautrec entre olis, dibuixos, litografies, carbons, amb un catàleg amb un escrit introductori del professor Francesc Fontbona.

Un any més tard culminava el procés d’agermanament carregat d’inspiració europeista i amb voluntat d’enfortir el paper de les relacions entre Catalunya i l’aleshores regió del Midi-Pyrenées. El teixit social de les dues ciutats es va bolcar i cada any hi ha hagut sortides diverses i recíproques a les Fires respectives i de les Cambres de Comerç, dels clubs d’atletisme, de les entitats culturals. En el marc dels actes de l’agermanament el dia 13 d’abril de 1986 i en el context d’un fred considerable i una nevada els manaies de Girona es van desplaçar a Albi per a fer-hi una demostració. Els manaies van regalar-li a l’alcalde Michel Castel un casc de manaia en miniatura i ell va correspondre oferint un corbatí a l’ensenya dels manaies. En aquell mateix moment a la sala Manuel José Arce del Centre Cultural d’Albi s’hi va presentar una gran exposició d’escultures de Paco Torres Monsó. S’hi mostraren 44 peces i el catàleg anava acompanyat de textos de Glòria Bosch i de Narcís Comadira. L’exposició va ser un èxit esclatant i les peces van despertar la cobejança d’alguns visitants. Un bust brillant va desaparèixer i en Paco va reaccionar d’una manera olímpica dient que així es difonia la seva obra.

Ara amb motiu dels quaranta anys de l’agermanament es presenta al Museu d’Història de Girona l’exposició Un far entre dos mons. Sis obres del Musée Toulouse-Lautrec d’Albi visiten Girona; comissariada per Eva Vàzquez, les sis obres que han viatjat des d’Albi a Girona com a penyora de renovació de l’agermanament es presenten en diversos àmbits (el món, el jo, els altres, el lleure, el cos) en diàleg amb peces dels fons del Museu d’Història de Girona en una lectura dialèctica de temes, tècniques, i mirades. Una bona mostra que subratlla i engrandeix el préstec rebut.

No vull acabar sense dedicar un pensament a Michel Castel, que fou alcalde d’Albi durant tres mandats de 1977 fins a 1995, i amb qui vam signar els acords d’agermanament. Michel Castel, professor, va morir als 85 anys el 29 de gener de 2024. Els mitjans de comunicació se’n feien ressò i apuntaven a grans mostres de reconeixement i homenatge un cop es va saber el seu traspàs. Castel havia estat l’artífex de la modernització d’Albi, el promotor dels estudis universitaris i de la millora de les comunicacions amb Tolosa de Llenguadoc. Malauradament no ens en vam assabentar i és del tot evident que d’haver-ho sabut haguéssim anat al seu comiat al cementiri d’Albi.

Ens queda el testimoni d’una relació permanent i fructífera i el balanç de quaranta anys d’agermanament que han fet bons els propòsits dels documents fundacionals. En aquell moment entre 1985 i 1986 vam establir una mena de paral·lelisme entre les dues ciutats i trobàvem punts de connexió en els àmbits de l’art, del patrimoni, de la cultura, del coneixement, de l’urbanisme. En tots aquests àmbits el teixit social de les dues ciutats ha respost d’una manera constant i sistemàtica. En el moment de retre homenatge a Michel Castel vull deixar constància que ara s’ha modificat momentàniament aquell paral·lelisme sistemàtic. Albi és ja com a vil·la episcopal ciutat patrimoni de la humanitat proclamada per la Unesco i Girona encara no.

Subscriu-te per seguir llegint