Una boda àrab i cap funeral

Al meu barri, cada vegada que hi ha un casament marroquí s’organitza una caravana de cotxes que col·lapsen el carrer, amb tocs de clàxon, globus lligats a la carrosseria i crits eufòrics com crides de muetzí, si bé -haig de reconèixer- respectant els semàfors, no sigui que atropellin un compatriota en patinet dels que tant abunden i s’acabi la festa. Els vehicles van plens dels que suposo convidats i familiars, tot que se’ls veu tan contents que podrien ser gorrers que s’han apuntat a la festa sense donar regal, sobre amb diners o el que sigui típic en la seva cultura.

-I com sap vostè que són marroquins? S’està deixant portar per prejudicis.

- De cap manera. El rostre bru, els cabells arrissats, el vel en les senyores i la gel·laba en els grans, podria dur-me a confusió, però ells, conscients de les meves dificultats per a distingir els naturals d’un lloc, em faciliten les coses onejant sempre alguna bandera marroquina.

Descobrir que aquestes mostres d’alegria marroquina es deuen a casoris em va costar temps, ja que no porten cap indicador que ajudi a endevinar-ho, ni tan sols un trist llençol amb un «Visca els nuvis» mal escrit o un rastell de pots lligats al parafang. La primera vegada que vaig topar amb una d’aquestes caravanes només vaig arribar a observar que els vehicles transportaven àrabs alegres de totes les edats, sense rètol que n’especifiqués el motiu. Tant podia ser una boda com un bateig, una victòria del -amb perdó- Raja Casablanca a la lliga marroquina com la inauguració d’una nova mesquita, la mort de Salman Rushdie com en Tururull traient-li de nou la paraula a Sílvia Orriols al Parlament. Així que vaig observar, vaig callar, vaig anotar i em vaig dir per a mi mateix, com un científic davant d’allò que no és capaç de comprendre, el mateix Fleming quan va descobrir la penicil·lina: però això què collons és?

Un no té res contra els marroquins, si m’apuren ni tan sols contra els globus i els automòbils, sinó contra els casaments sorollosos, que prou cruel és unir dues persones per sempre, com per postres mofar-se’n. També haig d’admetre que no estic gaire ficat en cerimònies matrimonials d’altres religions, que jo vaig estudiar als molt catòlics Maristes, així que tot plegat podria ser la manera de casar-se segons el ritu islàmic, ves a saber. En lloc de «vols a la Fàtima com a legítima esposa?», potser el protocol assenyala que ha de preguntar-se «tens prou gasolina per a donar pel sac una bona estona a tot el barri?». O tal vegada en lloc de «pots besar a la núvia», el capellà -o el que sigui que tinguin els musulmans- deixa anar un «podeu anar a fer el bandarra amb els cotxes». Mai se sap, cada religió és un món i té els seus propis rituals.

Per no saber, un no sap ni tan sols si ha de cridar «visca els nuvis» al pas d’unes noces àrabs, potser en altres cultures aquestes expressions no són ben vistes, no voldria ofendre’ls, i menys en un dia tan assenyalat, que aquesta gent gasta males puces. Amb el que em va costar entendre el funcionament de les bodes gitanes -al bar Cuéllar vaig contactar amb experts en aquests enllaços, va anar de poc que no m’apunten a un- arriben ara les marroquines. Un no pot estar en tot, ja podria la gent deixar de casar-se.

Aquesta curiosa tradició deu tenir l’origen al seu país, quan ancestres d’aquests veïns que m’han tocat en sort, sortien a celebrar les noces en una caravana de camells, no sé si amb les gepes engalanades amb globus, però segur que els pobres animals no tenien clàxon, per a descans dels veïns. En canviar de país i de continent, han canviat també els camells per cavalls de potència, i ara les núpcies són com una revetlla, de moment sense petards, tot i que millor no donar idees. Quan jo em vaig casar, no vaig malgastar ni gasolina ni forces en cap caravana automobilística, me les vaig guardar per a la nit de bodes -les forces, no la gasolina-, que vaig contreure matrimoni als 54 anys i bona falta em van fer.

El que pitjor porto, com a veí damnificat, és que el mateix nuvi que es va casar la setmana passada pot tornar a fer-ho la setmana vinent, amb els musulmans és un no parar. Ell, en canvi, va a l’altar sabent que si la boda no surt tan bé com esperava, té l’oportunitat de millorar en la pròxima. Algun avantatge havia de tenir la poligàmia, no tot ha de ser despesa en globus i gasolina.

Subscriu-te per seguir llegint