Quan la política falla, la sanitat cau

Hi ha una cosa que tots donem per feta fins que falla: la sanitat. I quan falla, no és un debat ideològic. És angoixa, por i impotència.

A Catalunya tenim professionals extraordinaris: metges, infermeres i personal sanitari que ho donen tot cada dia. El problema no són ells. El problema és un sistema que fa anys que es degrada per manca de valentia política, mala planificació i una gestió allunyada de la realitat.

- Urgències col·lapsades: entrar a urgències s’ha convertit massa sovint en una prova de resistència: hores d’espera interminables, passadissos plens de lliteres i professionals exhausts fent mans i mànigues amb recursos insuficients. El col·lapse ja no és una excepció, és la norma.

- Cites que arriben tard: demanar hora al metge de capçalera o a un especialista és una cursa de fons: setmanes, mesos d’espera. Això converteix la sanitat preventiva en reactiva. I quan s’arriba tard, tot és més greu, més car i més dolorós.

- Professionals que marxen: mentre aquí es fan discursos, els nostres millors professionals marxen a fora buscant el que aquí no se’ls dona: sou digne, condicions justes i respecte. I per tapar forats, importem professionals d’on calgui, sense una planificació seriosa. Això no és reforçar el sistema: és aguantar-lo amb pedaços.

- Els pilars d’un país: Un país no es construeix només amb economia ni amb relats. Es construeix sobre pilars sòlids. N’hi ha dos que no poden fallar mai: la sanitat i l’ensenyament. La sanitat cuida les persones quan són vulnerables. L’ensenyament construeix les persones que sostindran el país demà. Quan falla la sanitat, perdem seguretat. Quan falla l’ensenyament, perdem futur. I quan fallen tots dos, un país entra en decadència, encara que algú ho vulgui maquillar.

- El finançament que no arriba: Catalunya aporta al conjunt de l’Estat molt més del que després rep en inversions i recursos. Això no és un eslògan, és una realitat constatada per diferents estudis. Quan un territori no disposa de tots els recursos que genera, les conseqüències es noten, especialment en els serveis bàsics com la sanitat. No tot és culpa del finançament, però ignorar aquest desequilibri seria faltar a la veritat.

- Atenció primària, la clau del sistema: l’atenció primària és la porta d’entrada a la sanitat i la clau perquè tot el sistema funcioni. Avui, però, no funciona com caldria.

La manca de professionals i de recursos fa que no sigui acceptable haver d’esperar dues setmanes per ser atès pel teu metge o metgessa de família. Aquesta demora no és només una molèstia: és un risc.

Una atenció primària forta, ben equipada i amb temps per al pacient evitaria moltes consultes innecessàries a urgències i permetria detectar problemes de salut abans que s’agreugin. Sense una primària sòlida, la resta del sistema col·lapsa.

- Atenció hospitalària sota pressió: A l’àmbit hospitalari la situació no és gaire diferent. La manca de personal i de recursos provoca el col·lapse dels serveis d’urgències, les llistes d’espera a especialitats i el tancament de plantes massa sovint. Aquesta situació no és fruit de la casualitat, sinó de decisions polítiques que no han prioritzat la sanitat com el que és: un servei essencial.

- Formació i talent desaprofitat: el sistema d’accés als estudis de medicina deixa fora talent del nostre país, mentre després ens veiem obligats a importar professionals. Una contradicció que paga car el sistema.

- Més relat que solucions: la sanitat no necessita propaganda. Necessita menys burocràcia, millor gestió, recursos ben destinats i escoltar els professionals.

- Una qüestió de dignitat: la sanitat no és un privilegi. És un dret. I un dret que arriba tard deixa de ser un dret.

Quan la política falla, la sanitat cau. I quan cau la sanitat, cau la confiança d’un país.

Subscriu-te per seguir llegint