La classe mitjana i les pensions

Fa tres, quatre o cinc dècades, amb taxes d’ocupació inferiors a les actuals, moltes famílies no tenien problemes per comprar un habitatge i, amb sort, una segona residència. Els nostres pares ens diuen que viatjaven poc i que tenien una cultura de l’estalvi superior a la nostra. No ho discutiré, perquè la societat ha canviat molt. Endeutar-se és avui més fàcil i tenim accés a béns i serveis que abans estaven reservats a classes adinerades. Però, tot i viure en el primer món i en una economia en creixement, són molts els que pateixen per arribar a final de mes. Fa pocs dies, un informe de FOESSA per a Càrites advertia de l’acusat descens de la classe mitjana al nostre país i de l’increment de la precarietat laboral.

M’atreviria a dir que les conclusions d’aquest estudi coincideixen força amb la percepció de la gent que tinc al meu voltant. No obstant això, fa pocs mesos, un altre estudi de CaixaBank Research afirmava que la classe mitjana estava creixent. Com que no soc un expert i estic convençut de la solvència dels economistes que el signen, dono per bo que una cosa és la percepció i l’altra la realitat. Però el que sí apunten les dades d’aquest segon informe és que hi ha una bretxa generacional: cada cop hi ha menys joves a la classe mitjana, que creix gràcies a les persones de més edat. «Les generacions més joves tenen un nivell d’ingressos inferior al de les generacions precedents quan tenien la seva edat», assegura l’estudi.

Ara que arriba final d’any i ja sabem l’increment que tindran les pensions per al 2026, és un bon moment per reflexionar sense demagògia sobre l’estructura de la nostre piràmide poblacional i sobre el seu nivell d’ingressos. Com passa amb la classe mitjana, hi ha estudis contradictoris sobre la «generositat» del sistema públic de pensions espanyol, i la revaloració d’aquestes amb l’IPC. La realitat és que la pensió no és gaire diferent a la dels països del nostre entorn. El que no té sentit és que la prestació mitjana sigui, massa sovint, més elevada que el salari de molts treballadors. I és aquí on té tot el sentit recuperar el debat sobre el nostre model productiu i també sobre la necessitat d’un pacte de rendes generacional.

Subscriu-te per seguir llegint