L’habitatge, un problema intergeneracional

L’habitatge apareix en totes les enquestes com un dels problemes més importants per a la ciutadania. L’accés a un habitatge digne i adequat s’ha convertit en un problema estructural per causes com: un creixement del preu de compra i lloguer molt per sobre del poder adquisitiu mitjà, escassetat d’habitatge públic o social, en molts casos per desinversió o privatització i gentrificació i turisficació en zones urbanes que eleven els preus i desplacen a residents vulnerables. Si l’habitatge té un impacte en els joves per poder tenir un accés a l’habitatge, també tenen el mateix problema moltes persones grans que depenen exclusivament d’una pensió que en molt casos no arriben per cobrir lloguers de mercat. La pensió mínima pública contributiva per al 2024 per a una persona sense cònjuge a càrrec va ser de 8.942€ a l’any, en molts casos són dones grans i vídues. Molts joves i persones grans dediquen un percentatge superior al 40% dels seus ingressos a l’habitatge i per tant l’impedeix cobrir adequadament altres necessitats, cosa que en conjunt vulnera el seu dret a una vida digna. En altre ordre de coses, cal situar també la manca d’adaptabilitat dels habitatges, molts d’aquests no estan adaptats, escales sense ascensor, banys perillosos, cuines difícils d’usar, portes estretes per a cadires de rodes o caminadors. La manca d’habitatges accessibles comporta que algunes persones grans ingressin a residències abans de necessitar atenció especialitzada, perdent autonomia i qualitat de vida. També s’ha de tenir en compte l’estigmatització per edat, les persones grans enfronten la discriminació directa: propietaris que no lloguen a persones grans per por d’impagaments, dependència , o perquè «viuran poc temps». També hi ha discriminació financera: els bancs posen restriccions perquè les persones grans accedeixin a hipoteques. Per últim, el mercat ofereix poques solucions intermèdies (habitatges de lloguer assequible adaptats, habitatges col·laboratius, apartaments tutelats) i hi ha una escassetat de projectes intergeneracionals que combinin la diversitat d’edats amb suport mutu. Davant d’això, s’han de prendre decisions immediates, cal una intervenció per part de les administracions contra els habitatges buits des de l’establiment d’impostos especials i taxes municipals fins a arribar a l’expropiació temporal, ja que molts d’aquests pisos buits són per a l’especulació. La solució ha de venir de decisions polítiques basades en la intervenció pública en el mercat immobiliari. Apostar per augmentar la inversió pública en habitatge, ampliant l’oferta d’habitatge assequible, impulsant el lloguer social, ampliant el parc públic, realitzar una política de rehabilitació d’habitatges, foment dels habitatges intergeneracionals, promoció d’habitatge col·laboratius amb suport comunitari i regular el preu de lloguer en zones tensionades i combatre el barraquisme del segle XXI, atès que hi ha moltes persones que viuen en una habitació a preus vergonyosos. En conclusió, l’habitatge és un dret no un negoci. No es pot mantenir una vida digna sense un habitatge digne.

Subscriu-te per seguir llegint