Una llum que sempre està encesa

Nadal és una paraula breu, però plena de ressonàncies profundes. Evoca casa, taula compartida, escalf humà. En la nostra tradició, Nadal té gust de família i olor de records: el pessebre fet amb les mans, l’arbre que il·lumina la foscor de l’hivern, les cançons que passen de generació en generació. És una celebració que forma part del teixit cultural del nostre poble i que, més enllà de la pràctica religiosa de cadascú, mereix ser cuidada i respectada com a expressió d’identitat i de valors humans profunds.

Tanmateix, el sentit més pregon del Nadal cristià no es queda en la nostàlgia ni en la simple emotivitat. Neix d’un fet que transforma la història: Déu entra en la vida humana. El Nadal no recorda només un esdeveniment del passat, sinó que actualitza, en cada celebració, una bona notícia per a l’avui: Déu no és lluny, no és indiferent, no observa el món des de la distància. Es fa infant, fragilitat, paraula pronunciada en veu baixa, vida donada. Aquesta proximitat divina no convida a tancar-se, sinó tot el contrari. El Nadal no justifica l’ensopiment ni la comoditat espiritual. Si se’n capta el sentit real, esdevé una crida exigent. No permet ignorar el dolor que conviu amb les nostres festes, ni desentendre’s del clam dels qui pateixen soledat, pobresa o exclusió. No hi ha Nadal autèntic sense una atenció concreta als més febles, sense gestos de solidaritat que vagin més enllà de les paraules.

Celebrar Nadal és deixar-se interpel·lar. És descobrir que l’alegria profunda no neix només del que rebem, sinó del que compartim. És comprendre que la llum que contemplem al pessebre ens empeny a il·luminar els marges foscos de la societat. Nadal és, alhora, goig i responsabilitat.

Per això, el misteri del Nadal parla també de l’Església, cridada a fer present Jesucrist enmig del món, no amb poder ni triomfalisme, sinó amb servei, diàleg i proximitat. I parla igualment de cada ésser humà, del valor de cada vida, de la dignitat que ningú no pot prendre, de l’esperança que pot renéixer fins i tot en les circumstàncies més adverses.

Que el Nadal no sigui només una data al calendari. Que sigui una manera de viure. Que ens ajudi a obrir els ulls i el cor, a estimar amb més veritat, a comprometre’ns amb més coratge. Aleshores, sí: hi haurà una claror que no s’apaga. I Nadal no passarà. Serà cada dia.

Aquest misteri de llum travessada per l’ombra, d’amor que no s’estalvia el risc, el va saber expressar amb una profunditat colpidora mossèn Jacint Verdaguer, en uns versos que uneixen la tendresa del pessebre amb el pressentiment de la passió: «Jesús és nat. Maria, en besar-lo, sembla pressentir ja un misteri més gran, una ombra que acompanya la llum. Perquè el rostre que ara besa amb amor serà, un dia, besat amb traïdoria». Ho diu així el poeta: «Ella està besant l’amorós Infant; i ses galtes mira que els llavis de Judes també besaran, i plora i sospira». Bon sant Nadal.

Subscriu-te per seguir llegint