De què riu tota aquesta gent?

L’altre dia, buscant idees per posar a la carta en una botiga plena a vessar que podria ser qualsevol, va entrar un nen que no devia tenir més de 12 anys amb els seus pares. Fins aquí, tot en ordre.

Però va començar a cridar (tampoc feia falta ser un expert per endevinar que tenia una discapacitat). Ràpidament, en una espècie d’acte reflex, les persones que remenaven prestatges i pilons de roba es van girar, intentant esbrinar d’on venia aquella cridòria. I van topar amb aquell nen i amb la mirada a terra dels seus pares. Lluny d’intentar entendre l’escena i posar-se a la seva pell, els clients (que no eren adolescents, sinó més aviat persones amb edat de tenir seny) van esclatar a riure. Alguns, sense embuts, tan sorollosament com van saber. D’altres, comentaven la jugada amb el del costat, sense ni dissimular les riotes que se’ls escapaven. Els treballadors de la botiga també s’hi van sumar. Els pares, que van entomar la reacció de la trentena d’espectadors tan bé com van poder amb l’elegància de qui ja hi està acostumat, van intentar fer un tomb per la botiga, mentre el seu fill seguia emetent crits i, la gent, enfotent-se’n.

Després, la societat s’omple la boca parlant d’inclusió. Però a l’hora de la veritat és incapaç d’estar a l’alçada del que se li demana. Que tampoc és tant, només que respecti la diferència. Potser el més assenyat seria que, enlloc de tants jerseis i mitjons, demanéssim als Reis d’Orient una mica d’humanitat. Aquí, les persones amb discapacitat sovint ens guanyen la partida. «Tinc 40 anys i em tracten com si fos un nen petit» o «em diuen que soc tonto», lamenten alguns. Em semblarà estrany si no ens porten carbó.

Subscriu-te per seguir llegint