Sánchez i el «bikini» dels arquebisbes

Més enllà de banyador de dues peces, a Catalunya li diem «bikini» a un entrepà de pernil i formatge passat per la planxa i, en sentit figurat, a tot allò que ens ve visualitzat sota aquest format. El darrer exemple paradigmàtic d’això últim el vam tenir a cavall del cap de setmana passat. Ens surt un llicenciat en Dret que arquebisbe de Valladolid és, Luis Javier Argüello García, president de la Conferència Episcopal Espanyola, i, per segona vegada, ens munta la xerinola d’oferir-li de manera gratuïta la solució al problema recurrent de l’Espanya d’avui, que és trobar-se en un cul-de-sac, segons les dretes, el president del seu Consell de Ministres: qüestió de confiança, moció de censura o donar la paraula als ciutadans. I per reblar el clau, hi afegeix: «És a dir, el que preveu la Constitució». Una elefantíaca fake news més pròpia de l’ultradretà Santiago Abascal que no pas d’un home d’Església que oblida la importància que té la veritat, en majúscula i en minúscula, en els textos bíblics i en la moral catòlica. La Constitució preveu maneres de fer fora un govern legítim, i el que encapçala el president Sánchez ho és, però no precisa ni el com ni el què ni el quan d’aplicar-les. Argüello va fer de llesca de pa de motlle socarrimat i res més excepció feta de ratllar una mica més a la seva Església, la de Roma, i de donar munició a un PSOE abatut per presumptes corrupcions i presumptes assetjaments sexuals comesos a dins i a fora de casa seva.

Un PSOE a punt de desconstruir-se i de declarar-se moralment i èticament insolvent que va revifar gràcies a l’arquebisbe de Valladolid i l’habilitat del seu secretari general, Pedro Sánchez, amb allò de que «el temps en què els bisbes interferien en la política va acabar quan va començar la democràcia» -elegant forma de dir-li franquista i recordar-li que no pocs bisbes i cardenals foren procuradors a Corts quan la dictadura- reblat amb un punyeter «també animo el president de la Conferència Episcopal al següent: si es vol presentar a unes eleccions, allà té l’associació ultradretana Advocats Cristians, que es presenti i a veure quin resultat en treu!».

El «bikini» començava a agafar forma a la manera del lloc barcelonès que li va donar nom -la discoteca Bikini, situada a l’avinguda Diagonal, any 1950- i, per tant, només li faltava la contrapart de pa de motlle que, com va succeir quan la primera escapada política i polititzada d’Argüello, li va arribar des de Catalunya i de la ma del també arquebisbe (i gironí) Joan Planelles, que ho és de Tarragona, president de la Conferència Episcopal Tarraconense, amb un «cal ser molt prudents» i un recordatori ajustat a la tradició eclesial i el magisteri conciliar que, en les seves paraules, «insisteixen en la necessitat de no identificar la institució amb cap opció política concreta», i subratllant de passada que els pastors «han de contribuir al diàleg i a la convivència, no a la confrontació partidista».

Però, sempre hi ha un però, monsenyor Planelles la va espifiar quan va afegir-hi un «hem de subratllar l’existència de la nació catalana, cosa que exigeix una adequada estructura jurídica-política que faci viable els seus drets i trets nacionals» per la simple raó que no tots els catalans pensen exactament així -i avui, en són menys- i dir-ho també és ficar-se en política. Se’m podrà dir, amb raó, que es va situar al bell mig de la doctrina emanada de la Tarraconense, però és que la seva Conferència Episcopal va fer política llavors i el seu president també la segueix fent avui. Catalunya Ràdio o com es digui avui li va parar la trampa i l’antic rector de Sant Jordi Desvalls hi va caure potser amb la mateixa facilitat amb que va permetre que la seva església local fos abanderada amb l’estelada en el marc del procés cap a enlloc i de manera obertament contrària a la Constitució i a l’Estatut d’Autonomia. Va surfejar damunt l’onada aleshores més convenient.

La frase «Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu», pronunciada per Jesús a Mateu 22:21, és una de les més emblemàtiques del Nou Testament. Més que una simple locució, representa un principi profund que guia la vida dels cristians en el món d’avui: la radical separació existent entre el poder terrenal i el poder celestial que concorda amb el pas per la terra (transitori) per poder-se guanyar el Cel (vida eterna). No sembla que els dos arquebisbes facin aquesta lectura; més aviat es permeten de fer una interpretació subjectiva o no tant, doncs ambdós coincideixen en el fons. Llavors, em permeto de dir que si haguessin practicat la prudència que predica l’arquebisbe de Tarragona, però que no sembla practicar, s’hagués arribat tranquil·lament al dilluns fatídic que tingué el president Sánchez aquesta setmana: defensar-se de la femerada de corrupció i de sexe que l’envolta, que és molta, dient que la Constitució imposa una legislatura de quatre anys de durada i que ell, conseqüentment, no dissoldrà les Corts Generals. Ni La sexta ni TVE ni El País li van fer el gara-gara davant d’una falsedat com aquesta. I van fer bé: la desinformació o fake news no ha de tenir cabuda en els mitjans dits tradicionals per més governamentals que siguin.

Subscriu-te per seguir llegint