La contundència no és suficient

El meu primer xicot va llogar un apartament dins d’una casa de camp. Els propietaris, un matrimoni de 80 anys, mantenien la planta baixa com a magatzem per a les ametlles, les garrofes i les olives que collien segons la temporalitat. Jo passava temps parlant amb ells. Dels nets, de l’agricultura, de la família. El senyor s’entretenia explicant-me batalletes de joventut i compartint receptes. El vaig considerar un bon home fins que un dia, mentre xerràvem a l’escala exterior, em va agafar pels braços i va intentar fer-me un petó. Li vaig donar una empenta, li vaig cridar alguna barbaritat i vaig desitjar trencar-li els incisius. Ell, tapant-se la cara, se’n va anar i em va suplicar que no ho expliqués a ningú. Jo tenia 20 anys i vaig anar directa a vomitar.

En els darrers mesos, com a mínim sis polítics del PSOE han dimitit, han estat apartats o suspesos de les seves funcions i el partit els ha obert expedients informatius per casos de suposat assetjament sexual a companyes d’organització i de feina. Algunes d’aquestes situacions es coneixien des de feia temps i es van amagar en un calaix. Es va protegir els presumptes delinqüents i les damnificades van quedar desemparades i silenciades. Res de nou sota el sol. Ho vam veure amb la regidora del PP Nevenka Fernández, en el si de l’Església, a Podem i el PSOE, per descomptat, tampoc no ha estat immune a la pandèmia. Fa uns dies, el president d’aquest país ha assegurat que actuarà amb «contundència» per aturar els escàndols i que el seu Govern està fet a prova de bombes. Espera que acabi de badallar. Em sembla que no es comprèn l’abast de la decepció. Les polítiques feministes i la tolerància zero davant qualsevol vulneració dels drets de les dones han estat sempre un puntal de les polítiques progressistes. En fan bandera. Sánchez dona una resposta tèbia que afavoreix que el tsunami del descrèdit avanci sense pietat.

Cada vegada que llegeixo alguna cosa sobre Francisco Salazar, Antonio Navarro, José Tomé, Javier Izquierdo o Francisco Luis Fernández Rodríguez sento tres coses: repugnància, impotència i incredulitat. La primera és evident. La segona, perquè és frustrant que la història i els seus personatges de víctima, botxí i còmplice encobridor es repeteixin una vegada i una altra. La tercera sorgeix perquè penso que aquests mascles estan dissociats i viuen realitats paral·leles. No comprenc com algú, amb una mínima intel·ligència, pot creure que preguntar a una dona si enyora una «buena comida de almeja» és un comentari atractiu (Fernández Rodríguez presumptament dixit). Em pregunto quina patologia provoca que Antonio Navarro consideri sexy o adequat sospirar per «aquell escot» o dir «no me esquives, que te quiero meter ficha». I en quin cap hi entra que simular actes sexuals, com pujar-se la bragueta o fingir fel·lacions, siguin conductes que encendran el frenesí d’una companya de feina? Pel que sembla, Francisco Salazar pensava que sí i, per si això no fos ja prou despropòsit, també feia comentaris obscens sobre vestimenta i convidava a passar la nit a casa seva. Per cert, com va poder imaginar aquell home octogenari que una noia de 20 anys podria arribar a tenir ganes de besar els seus llavis envellits?

Conviure amb problemes és llei de vida. La manera de resoldre’ls és el que ens converteix en campions, mediocres o patètics.

Subscriu-te per seguir llegint