La liquiditat M2 i el PIB

Parlàvem l’altre dia de l’estructura de la liquiditat d’un espai amb moneda pròpia i dels diferents components M0, M1 i M2. També de com el crèdit crea més diner. Dèiem, però, que els estats també emeten bons i obligacions per finançar la despesa pública. Quan els inversors (els bancs, els fons o particulars) compren aquests bons, traspassen diners líquids a l’Estat, que els utilitza per pagar salaris, pensions o inversions, que tornen a circular en l’economia com a nova liquiditat.

Tot això té a veure amb una creació de liquiditat indirecta: Els diners que estaven «aturats» en mans d’inversors passen a mans de l’Estat, que els gasta. Això incrementa la circulació de diners en l’economia real.

Els bons públics es poden comprar i vendre en els mercats financers i fins avui (encara) són considerats actius segurs. Molts bancs els compren com a valor col·lateral per obtenir crèdit, cosa que també amplia la liquiditat com expliquem a continuació. Els bancs utilitzen els bons com a garantia per obtenir finançament per a ells dipositant-los al banc central com a garantia. Per exemple un banc té 100 milions € en bons del Tresor espanyol i els utilitza com a col·lateral davant el Banc Central Europeu. Posant-los com a dipòsit, el BCE li prestarà 90 milions d’€ en efectiu (depenent de la qualitat i el risc del bo), que el banc pot utilitzar ara per donar crèdit a empreses i famílies.

Una altra forma és que el banc central compri bons d’un estat directament (operacions QE, d’«expansió quantitativa»). Així injecta liquiditat directa al sistema, perquè l’estat paga als venedors amb diners nous que acaba de crear el banc central del no res, fent anar la màquina de fer bitllets.

L’impacte econòmic de l’emissió de deute és notable. És un estímul econòmic perquè, quan l’estat emet deute i gasta, augmenta la demanda agregada. Permet un control monetari pel fet que el banc central pot comprar o vendre bons per regular la quantitat de diners en circulació. Hi ha, però un risc d’endeutament, car si l’estat emet massa deute, pot tensionar els mercats, reduir la confiança dels mateixos, afectant negativament la liquiditat futura i apujant els tipus d’interès sobre ells, allò que anomenem la prima de risc, que és el diferencial entre el tipus d’interès d’un bo i de l’alemany, molt més conservador.

Posem un exemple senzill. L’estat emet bons per valor de 1.000 milions €. Els bancs compren aquests bons amb diners líquids. L’estat els utilitza per pagar obres públiques i salaris, pensions i subsidis. Aquests diners tornen al circuit econòmic pels proveïdors, incrementant la liquiditat disponible. Si el BCE compra una part d’aquests bons, injecta encara més liquiditat, perquè crea diners nous per fer-ho.

En resum: l’emissió de deute públic no només finança l’estat, sinó que també és una eina potent per crear i redistribuir liquiditat. Quan es combina amb la política monetària (compra de bons pels bancs centrals), es converteix en un mecanisme fonamental per impulsar o frenar l’activitat econòmica.

L’efecte d’un abús d’emissió de deute per part d’un estat en la creació de liquiditat crea inflació. Això no ha estat així en els anys previs a la pandèmia mentre ha durat la globalització, pel fet que Xina exportava deflació i compensava la inflació derivada de generar crèdit i deute. Amb el fre a la globalització això ha canviat. Per això sobta que els partits d’esquerra siguin tan favorables a crear deute: per un costat estan injectant inflació, empobrint notablement el ciutadà corrent, i per altre costat, qui més se’n serveix són els cercles que estan al voltant del sector financer, la primera corona de liquiditat, que un dia vaig explicar que era la del hub financer de Madrid, aquell taller que falsejava bitllets de 50 euros.

El rati M2/PIB és un indicador de la profunditat financera d’una economia i de liquiditat del seu sistema. Un alt rati M2/PIB indica una elevada intermediació bancària, on el banc és el principal canal per al finançament de l’economia. Indica un gran estoc de liquiditat, amb molts diners corrent en relació amb el volum de producció (PIB), la qual cosa pot ser un indicador de riscos inflacionaris potencials (si aquests diners es mobilitzen ràpidament) o d’una trampa de liquiditat (si romanen inactius).

Si mirem els valors mitjos de rati M2/PIB de les diferents àrees econòmiques mundials trobem que Xina té el rati a 2,5, el més alt, depenent molt del finançament bancari, Japó de 1,8, causat en gran part per la política ultra-expansiva dels darrers anys, la zona Euro de 1,2 i Estats Units de 0,9, amb menys intermediació bancària pel fet que el mercat de capitals té un paper més dominant.

Quan un mercat emet més liquiditat del valor de la seva economia, que en principi és el PIB, amb un rati M2/PIB alt, la moneda es devalua pel fet que els mercats interpreten que el valor de la moneda està sobrevaluat i crearà inflació. Però hi ha cassos on això no ha estat així, com el de Japó i la Xina.

El cas de Japó és singular perquè el deute de l’estat, un 250% del PIB, està en un 90% en mans japoneses, no dependent de finançament exterior. Després perquè la meitat d’aquest deute el té el banc central, el BOJ, que manté interessos molt baixos de l’1%, fent-lo sostenible per a l’estat. També perquè la seva inversió massiva al món (els actius externs) equilibra el balanç. Finalment perquè l’envelliment baixa la demanda interna, traient pressió als preus, i a la inflació.

El cas de Xina és tan especial que el tractarem a part. Abans espero que tots tinguem un bon Nadal.

Subscriu-te per seguir llegint