Un silenci que parla

Aquest Nadal 2025, fa 25 anys que a Girona es va reproduint una experiència significativa. És la convocatòria dels «10 minuts de silenci per sentir el Nadal» que es realitza poc abans de la nit de Nadal, en el Punt de Trobada de la Rambla. Es tracta d’«un acte per reivindicar el veritable sentit del Nadal i denunciar les connotacions consumistes i frívoles que al sistema capitalista li ha interessat afegir a aquesta celebració tan especial», tal com ho expressaven els joves de la JOC, impulsors de la iniciativa, el Nadal de l’any 2001.

La proposta consisteix a fer 10 minuts de silenci a les sis o a les set del vespre, al bell mig del centre comercial de la ciutat, per convidar les persones que corren atrafegades buscant els últims regals a aturar-se i reflexionar sobre el Nadal. Un moment de pausa, per donar-se l’oportunitat de cercar cadascú quin és el veritable sentit del Nadal. S’acaba amb la lectura d’un manifest que cada any es redacta conjuntament segons l’actualitat i experiències rellevants viscudes recentment. Un format que s’ha mantingut bàsicament al llarg d’aquestes 25 edicions.

Es tracta de sentir un silenci que parla, que ens fa connectar i viure la realitat. Avui el silenci està desprestigiat, quasi en vies d’extinció. S’ha tornat molt difícil d’aconseguir. Tot sembla estar ple de soroll, les nostres ciutats són febrilment sorolloses, a la nostra vida hi acostuma a haver sorolls col·laterals que creiem que ens fan companyia, i sembla que no podem passar sense fils musicals o auriculars... Guardar silenci significa obrir els sentits, i així comprovar que moltes coses i persones al nostre voltant parlen o tenen quelcom a dir.

Si escoltem bé, sentirem la queixa de les persones que no arriben a final de mes. Cada vegada hi ha més treballadors pobres, i si el treball es fa precari, també es precaritza la vida. Cal garantir el treball digne. El treball és un dret, no un donatiu. És indispensable un canvi de lògica, de la lògica del mercat a la lògica del bé comú. Sentirem també els avis que veuen cada vegada les seves pensions més reduïdes o joves que veuen el seu futur cada cop més incert.

Si escoltem bé, sentirem la indignació de les famílies que han perdut el seu habitatge perquè han estat desnonades, amb els seus fills al carrer. Sentirem el lament dels immigrats que no troben pis o feina pel seu aspecte o pels seus cognoms. Sentirem també el plany de la Terra, de la nostra casa comuna, perquè l’hem descuidat i l’estem sobreexplotant. Les emergències ambientals van paral·leles a les urgències socials i per això cal enfortir una vida digna en un planeta habitable. El Nadal és justament això: acollir, protegir i defensar la vida, una vida solidària que ens humanitza i agermana.

Per això aquest Nadal ens sumarem més que mai al clam per la Pau. Com el dels joves que fa pocs dies s’han manifestat a Alemanya cridant que no volen ser carn de canó i rebutgen la reintroducció del servei militar. Al de moltes concentracions com les que es fan en diverses poblacions de Catalunya clamant per Aturar les guerres i en contra de l’increment de les despeses militars. La guerra deshumanitza i mata. Es construeix sobre els discursos de la por i de l’odi als «altres». El Nadal és tot el contrari, és promoure la construcció de la Pau, el respecte a la diversitat i la convivència. És resoldre els conflictes a través del diàleg que, com han dit els indígenes taiwanesos, és l’arma més potent i barata. Nadal és destinar tots els recursos dels quals disposem com a societat per a la vida, o sigui, per a la sanitat, per a l’educació, per a l’habitatge, per al treball decent per a tothom..., per a la convivència fraterna.

Nadal és posar la vida al centre, la nostra i la dels altres. Cada nit, cada nit de Nadal ens regala esperança, una esperança que trenca l’impossible, que ens fa adonar que no és veritat que no hi ha res a fer. Desarmant-nos, com conclou el manifest per la Pau d’enguany, d’una cultura que normalitza la guerra, fins i tot en les relacions quotidianes. Però desarmant-nos també, i activament, de la desesperança.

Subscriu-te per seguir llegint