La violència de gènere i el seu relat

imarts passat El Periódico (del mateix grup que Diari de Girona) publicava un extens reportatge signat per la periodista Isabel Muntané titulat «Anatomia dels feminicides a la presó». En aquest treball s’entrevistava deu assassins condemnats per violència masclista que complien condemna en diferents centres penitenciaris catalans. Tot i que no s’hi mencionaven ni els noms de les víctimes ni els dels agressors, era fàcil detectar un mateix patró.

El que cridava l’atenció en tots els relats era la negació sistemàtica de la violència prèvia. Cap dels assassins admetia haver estat violent abans del crim. Les frases es repetien amb variacions mínimes: «Érem una parella normal», «Discutíem com totes les parelles». El conflicte es presentava sempre com una cosa banal, quotidiana. Un fons neutre sobre el qual irrompia, de sobte, un fet excepcional: l’assassinat.

Encara més inquietant era l’absència de reconeixement de la víctima com a persona. Amb prou feines ells parlaven d’elles i, quan ho feien, era per qualificar-les de «difícils» o «provocadores». Paraules que traslladaven la culpa a la víctima, preservaven la innocència de l’agressor i relegaven les seves parelles al paper de simples actors secundaris.

Mentissin o no, o simplement s’hi excusessin, la conclusió incòmoda era que allò que compartien els assassins no era tant el perfil social, l’edat o l’origen, sinó una narrativa interna i col·lectiva que convertia la violència de gènere en una cosa normal. Una concepció del món que justificava el que havia passat, encarrilava els seus instints més primaris i, pel camí, arrabassava la vida a dones innocents. El que compartien aquells assassins entrevistats era el relat.

En totes aquestes històries, l’assassinat apareixia com un succés extraordinari, com si haguessin estat abduïts per extraterrestres i programats per matar. La narrativa donava coherència als anys previs d’abús que arrosseguen tots aquests casos, i feia que allò terrible semblés inevitable tant per a l’agressor com per a la víctima. Tot plegat davant d’una societat que es limitava a mirar com a espectadora una tragèdia que cada any es cobra milers de vides.

De seguida es feia evident que el relat no pertanyia només als assassins, que no era un codi carcerari, sinó alguna cosa que perdurava entre nosaltres, dins la societat, guanyant espai quan hauria de considerar-se caducat. Sortint a flotació en cada assassinat. S’han aconseguit fissures importants en els seus fonaments, però és evident que, per a molts, encara continua vigent i intacte.

Subscriu-te per seguir llegint