Balanç decepcionant d’una COP

N’he parlat més d’una vegada de la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, anomenades COP, i crec que a les acaballes de l’any és un bon moment per analitzar els resultats de la celebrada el mes de novembre a la ciutat de Belém. La COP de 2025, a banda de la màgia d’un número rodó (era la trentena edició), tenia dues característiques importants: se celebrava a una ciutat considerada la porta de l’Amazònia i a més coincidia amb el desè aniversari de la reunió de París, on es van adoptar compromisos ferms en relació amb la lluita del canvi climàtic.

El COP s’ha convertit en una mena de tradició prenadalenca, que reuneix a representants de quasi dos-cents estats: a la vegada que s’encenen les llums de les ciutats i pobles (cada any més aviat), s’inflamen per uns dies els polítics, els experts i les consciències ecologistes per frenar l’escalfament de la Terra. Tot d’una manera controlada i ben pautada, on sempre uns balls d’alguna tribu suposadament primitiva aporten un punt de folklore ben rebut pels mitjans de comunicació, que semblen una mica cansats de seguir unes reunions interminables que acaben a la darrera matinada, amb aplaudiments no merescuts, per un acord sempre feble i sovint no aplicat.

L’Amazònia juga un paper fonamental en la regulació del clima perquè és un dels embornals més importants pel control del CO₂ a l’atmosfera. La desforestació que rep amenaça greument l’equilibri climàtic i el fet que la conferència fos a tocar de la selva, feia pensar que seria un tema fonamental dels acords a adoptar, juntament amb l’abandonament dels combustibles fòssils, el mecanisme de finançament dels països en desenvolupament per avançar en una economia sense carboni i compromisos ferms per no ultrapassar els límits d’escalfament decidits a la trobada de París.

Les esperances abans de començar la conferència estaven, a parer meu, basades en aquests quatre temes. L’acord final és decebedor, ja que la conferència es va tancar sense pactar un full de ruta per eliminar els combustibles fòssils i ara es confia tot a la propera COP a celebrar a Turquia. Si totes les evidències científiques demostren que la causa del canvi climàtic és l’ús massiu dels combustibles fòssils, l’element nuclear de la lluita contra l’escalfament hauria de ser avançar cal la transició energètica. Hi ha massa interessos econòmics al voltant de la indústria del petroli (com la del tabac, dos exemples clars de consums que causen mortalitat) com per aconseguir la seva prohibició.

Ha mancat, per tant, decisió política per acabar el monstre que hem despertat de les entranyes de la Terra. I la notícia d’aquesta setmana és que la Comissió Europea ha tornat a reduir les seves ambicions climàtiques i planteja ara que s’autoritzi la producció «limitada» d’automòbils de combustió més enllà del 2035, és un símptoma més que les prioritats dels governs estan canviant davant l’huracà dels discursos negacionistes de la ultradreta.

Per acabar d’adobar-ho, la ciència adverteix que sense l’eliminació de l’ús dels combustibles fòssils, els 1,5 °C d’escalfament de la Terra, establerts a la Conferència de París com a final d’aquest segle, seran inassolibles. Fins i tot hi ha experts que han calculat que si tot continua igual, aquest límit s’assolirà abans de 2030. I aquí rau la gran incongruència de les COP que se celebren anualment: allò que s’aprova solemnement en una, deu anys després no s’aproven les mesures que farien possible l’acompliment. I en aquest context, Estats Units (que suposa un 15% de les emissions globals) s’ha retirat de l’acord de París després d’una ordre executiva de la nova administració.

L’anomenat finançament climàtic consisteix que els països desenvolupats ajudin als que estan en desenvolupament per abordar els sobre costos d’un creixement que no es fonamenti en l’ús dels combustibles fòssils, com ha fet el Primer Món. No van aconseguir acordar calendaris més exigents ni mecanismes d’aportació obligatòria que un acord genèric de triplicar el finançament per abans de 2035. La manca de finançament posa en perill els esforços d’adaptació dels països més vulnerables i és un altre incompliment flagrant dels acords de París.

Amb la COP de Belém hem perdut una altra oportunitat més per fonamentar en base sòlida la lluita contra l’alteració del clima. Vivim moments de confusió, atiada per una onada de discursos que neguen el canvi climàtic, amb titubejos per part d’Europa (que era l’avantguarda dels compromisos), sense veritable mobilització real per part de la societat (potser caldria un Maig del 68 climàtic) i amb prioritats pressupostàries enfocades cap a urgències armamentistes imposades pel qui mana a Occident. És un quadre pessimista, ho sé però lamentablement real.

Mentrestant, assistim atònits als estralls del canvi climàtic, patint fenòmens meteorològics més extrems i més freqüents que mai. El fracàs evident de la darrera COP en els temes més importants no ajuda a fer que es puguin canviar els escenaris més pessimistes que tenim a tocar.

Subscriu-te per seguir llegint