Vaga general a Prejesèdia (Conte de Nadal)

Una vegada, fa uns 2.700 anys, hi havia un país molt estrany: els homes i dones que hi vivien, tot i que parlaven, eren persones mudes. La gent només sabia d’articular sorolls, crits estrambòtics, udols animals. El pitjor del cas és que no se n’adonaven, trasbalsats com estaven pel seu propi traüll. S’organitzaven en colònies, tribus, ciutats, i no paraven mai, atrafegats tothora. Tot i que s’enrabiaven i discutien, no es parlaven. Engarjolaven administradors corruptes i enaltien togues prevaricadores, comerciaven mercaderies, xerrotejaven sobre plusvàlues i vendes, cotitzacions de borsa, hipoteques i lletres bancàries, partits i associacions; es declaraven treves i guerres, elegien governants però deixaven manar ricatxos de multinacionals, construïen autopistes i trens d’alta velocitat, celebraven castellers i partits de futbol. Els representants del poble activaven lleis d’amnistia i els jutges injustos -qualificatiu evangèlic- les desactivaven; veneraven reis corruptes i reines adúlteres. Però parlar-se, parlar-se..., no ho feien, pobra gent! Així, gairebé sense voler-ho -alguns, prou que ho volien!-, s’aprofitaven els uns dels altres. Era un poble sense pau... Ni equitat. Ni justícia. En una regió, s’esqueia que hi mancava el pa, mentre en una altra es llençava tota mena de vianda. Uns no tenien casa, mentre d’altres no podien vendre els blocs de pisos construïts i els passaven a la Sareb o feien el seu negoci amb els fons voltors. Hi havia qui es moria per no haver fet mai res, i qui ho feia per haver fet massa.

Parlar, però, ni ho intentaven. Es creien que s’entenien sense entendre’s, i vivien inconscients del que feien o deixaven de fer; xerrotejant, sí, però quedant-se a l’escapça, enmig de mil discursos, proclames, declaracions, reunions, lleis, encícliques i tertúlies de televisió... La pura veritat és que d’aquell capteniment en sortien perjudicats i oprimits els més dèbils i necessitats. Un escriptor d’aquell temps, un tal Osees, en les seves cròniques, ens en dona el nom: eren els prejèseds. (En hebreu hèsed vol dir «misericòrdia», «pietat», «fidelitat»). Prejesèdia era una atòpia (a no confondre amb utopia), un espai fora d’un lloc físic, un espai que precedia el temps futur de la misericòrdia a Déu.

Ara i adés, sortia algun prejèsed dient que no era aquella la bona manera de captenir-se. Però, de seguida s’encarregaven d’engarjolar-lo i d’ajusticiar-lo si calia, és a dir, si trencava la mudesa de la seva inconsciència. En el fons -segons els caps de Prejesèdia- es tractava de somiatruites, d’aquells que es creuen que les coses poden canviar...

Un bon dia, però, un d’aquests -un home humil, un fuster que havia fet anar el ribot, el galzador, el martell i els claus més de trenta anys- es va convèncer que no estava gens ni mica bé que, mentre molts treballadors suaven la cansalada amb la seva feina, els beneficiaris fossin els seus amos, els quals, amb els diners que els escatimaven, aixecaven bancs, es construïen xalets a la costa, o búnquers per refugiar-s’hi si venien mal dades. Reuní uns quants deixebles i els va dir dues coses molt senzilles: «No creieu que un altre món és possible i que tots els homes som germans?»

Fou una cosa extraordinària, mai no vista. Per primera vegada, els òrgans glòtics dels prejèseds van articular paraules. «Un altre món és possible!», deien. «Tots els homes som germans», constataven. El fuster i els seus deixebles van ensenyar la gent a enraonar. Era una notícia bomba, un Evangeli! El prejèseds de pro, òbviament, se’ls carregaven, però els deixebles feren més deixebles que aprengueren de parlar. «Ni esclaus ni sous indignes», proclamaven. «Ha arribat el kairós, el temps oportú, repetien. Havia arribat el cronohèsed, el temps de la misericòrdia amorosa de Déu. «Tots els homes som germans», repetien per carrers i places. «Un altre món és possible i desitjable». I, si els empresonaven, en sortien d’altres disposats a pregonar-ho ben alt. A Prejesèdia, van haver d’augmentar el nombre de porres i vigilants. Tot plegat treia de polleguera els polítics i grans prelats. Com més vigilants posaven, més feina tenien: reunions il·legals, comissions per a la metànoia, assemblees clandestines, cançons de protesta, fulls volanders i pamflets subversius, pintades amb majúscules que només deien això: «Tots els homes som germans». Realment, la situació havia esdevingut insostenible. Els caps de Prejesèdia van fer veure que canviaven de camisa. Perdonaren els presoners, quedaren bé amb la UE, posaren vi nou en bots vells, engegaren els campionats de lliga i programes de TV idiotitzants... Els habitants de Prejesèdia, lassats de cops de porra, presons i exilis, oblidaren el cronohèsed i van caure en les rutines d’abans: xerrotejar, udolar i publicar diaris sense entendre’s.

Les coses han empitjorat i els periodistes tenim casos com cabassos per explicar. Ara mateix, rebo un WhatsApp on se’m confirma que les coses han reconquerit la paraula que els homes hem perdut. Quina estupidesa! Tenia raó la meva dona quan, al matí, m’ha dit el despertador en comptes de fer ring! com sempre ha pronunciat les paraules «Tots els homes som germans»? Li he dit que allò era una beneiteria. Em truquen del diari perquè acabi aquest article perquè s’estan espatllant telèfons i ordinadors. El maquetista espera l’article amb els espais reservats i, a mig parlar, sento al telèfon «Tots els homes som germans». És possible? Els homes degradats a coses, i les coses esdevingudes homes pel do de la paraula!

El rúter em parpelleja i, estranyament, emet la frase: «Tots els homes som germans». M’afanyo per acabar l’article. Deia que avui, a Prejesèdia... Zòlmnmwò sztgysrrlmbgff, aleshores utaq typsfgrt... Em cal una aspirina. El teclat no obeeix. Va sol i només enfonsa les tecles que diuen «Tots els homes som germans», «Tots els homes som germans», «Tots els homes som germans»...

Subscriu-te per seguir llegint